Centra’t en generar futur

POST8GENER

Converses i emoció

14

Viu el present creant futur

1

Happy Girl and Autumn Leaves Instagram Post (1)

Bon Nadal 2020

Con-viure amb el present per crear futur

Es pot viure el present queixant-nos, atemorits o relaxats, fugint d’un futur incert, que ens dona vertigen, especialment quan comencem a imaginar possibles realitats.

Però també podem con-viure amb aquest present prenent les rendes de la creació i transformació del nostre futur.

Efectivament, tenim moltes incògnites que no podem controlar. Tot i això, hi ha un poder que es manté intacte i és el poder de decidir:

  • Qui i com vull SER
  • Com vull CON-VIURE amb aquest futur incert

Per a fer efectiva aquesta decisió, les emocions ens donaran l’energia que necessitem a cada moment per a desplegar tot el nostre talent, fortaleses, capacitats, saviesa i experiència. Aquestes ens ajudaran a equilibrar la dosi d’esforç o de calma que necessitarem a cada moment per a poder CON-VIURE amb nosaltres mateixos i amb el que la vida ens presenti.

Segurament per a aconseguir-ho, et seran molt més útils les preguntes que et pots fer, que els consells que jo et pugui oferir. Perquè les preguntes et permetran trobar respostes a la teva pròpia vida, realitat i experiència.

Una de les preguntes que més t’ajudaran a aprendre de tu mateix és el ¿PER A QUÈ?

A cada un de nosaltres la crisi del COVID-19 ens ha enganxat en un moment vital determinat i també ens ha tocat viure’l de formes diferents, en funció de la nostra situació personal, professional i social.

Potser t’ha tocat quedar-te confinat a casa, treballant i amb la teva família.

  • Potser t’ha tocat estar sol o sola a casa.
  • Potser t’ha tocat treballar intensament i viure en un estat d’emergència i estres constant.
  • Potser les persones que estimes estaven lluny i no les has pogut cuidar.

Existeixen multitud de possibilitats. A mi m’agrada creure que res és casual. Que la vida ens regala experiències, PER A QUÈ en aquesta frenada sobtada puguem observar les nostres vides i valorar què podem aprendre de nosaltres mateixos. Tot el que passava desapercebut, el que no li donàvem importància, o no ens hi fixàvem, en aquests moments se’ns mostra, és més evident i visible.

En moltes ocasions utilitzem el “PER QUÈ?” Una pregunta que ens transporta al passat i ens ajuda a entendre. Però també alimenta en excés el victimisme i queixa, en lloc de convidar-nos a posar-nos en acció en aquest present per a transformar el futur.

Fes-te aquestes preguntes i escriu les respostes, per a què les puguis tenir presents quan vagis cap al futur:

  • Què o a qui vols deixar anar en el teu futur? Què has descobert durant aquest temps que no et serveix, et pesa, et resta energia i et desgasta?
  • Què o a qui vols incorporar a la teva vida? Quins hàbits, costums has iniciat durant aquests dies i et resulten profitosos?
  • Què o a qui vols recuperar del teu passat? Quin hàbit, persona, costum, vas deixar aparcat fa temps i t’agradaria tornar a posar en valor a la teva vida?
  • Què o qui vols conservar del teu present? Què et carrega d’energia, t’equilibra i vols mantenir?

Aquestes preguntes t’ajudaran a dissenyar el teu propi futur i a adonar-te del nivell de maduresa i responsabilitat emocional en la que vius.

  1. Tenies una vida segura i controlada. Potser abans de tota aquesta crisi, tenies molta tendència a viure en l’obligació i en l’exigència, en el posar-te normes o complir les dels altres. Vivies en el “he de”, en el “tenir-ho tot controlat” i tot previst. La vida t’ha regalat aquesta crisi per a despertar la teva humilitat i ajudar-te a adonar-te que no tens control sobre pràcticament res. I, tot i això, pots tenir una vida satisfactòria.
  2. Eres una persona motivada i satisfeta, amb la teva vida i la teva feina. Estaves posant en joc les teves fortaleses fent el que et motivava. O, al contrari, estaves fent una activitat en la que no et senties realitzat o convivies amb unes relacions en les que et senties limitat. Observar-te t’ajuda a decidir la direcció del teu futur.
  3. Vivies amb el compromís d’aportar valor. Senties que lo que feies era útil i tenia un sentit.

Des de la motivació al compromís, hi ha un canvi qualitatiu molt important:

  • La motivació consisteix en que jo faig el que m’agrada. “Però si la vida em demana que faci alguna cosa que no m’agrada… em desmotivo”.
  • En canvi, el compromís manté la determinació, l’energia i la persistència en els objectius, encara que impliquin esforços i accions que no ens venen de gust, perquè el que ens mou és laportació de valor, el sentit i el “per a què” ho faig. 
  • L’energia que ens impulsa és la del AMOR i l’ALEGRIA.

Per a activar l’energia de l’amor, no és suficient fer mindfulness, respirar a fons i estar tranquil. L’amor és també sentir-te útil. És la capacitat de donar sentit a allò que fas i al que fem plegats. Tens preguntes que t’ajuden a RE-connectar-te amb el sentit de la teva vida.

  • Hi ha quelcom que pots fer per a aportar més valor, per a generar canvis en el teu entorn personal i professional?
  • Quin sentit té el que fas?
  • Com pots contribuir a fer una societat millor?
  • Què has vingut a fer a aquest món? Què hi vols aportar? Com vols ser vist?
  • Per a què estem vivint? Per a què estàs vivint tu?
  • Com t’agradaria ser recordat pels teus fills, amics, parella, família, companys de feina?

Quin és el teu talent? Què has RE-descobert de tu aquests dies?

A l’hora de contestar, només has de tenir en compte que en tots els talents sempre es compleixen unes condicions:

  • Es compromet en aconseguir reptes ambiciosos que aportin valor i tinguin sentit a la societat.
  • Es senzill i fàcil, no complica les coses.
  • Conscient de les seves limitacions, no és saviondo ni prepotent.
  • Es autèntic, es mostra tal com és. No ha de dissimular res ni ha de fer falses divisions entre la part professional i la personal.
  • El talent, quan s’utiliza, fa créixer l’amor, l’alegria, la confiança, la il·lusió i l’entusiasme.

Necessitem que despleguis el teu talent, les teves fortaleses, per a crear futur. Hi ha molts talents, tots en tenim un d’únic i irrepetible. Entre tots SOM UN i construïm un univers de talents.

Si t’estimes a tu mateix, et valores i decideixes QUI VOLS SER ens seràs més útil per a fer créixer aquest univers de talents i crear el futur.

 ©joanafrigole

Emocions que ens cuiden: Processos de dol, de l’amargura a la dolçor

Les emocions també ens acompanyen i ens ajuden a conviure amb els processos de dol.

Alguns de vosaltres heu perdut familiars, amics, companys,… per l’impacte del COVID-19. El sofriment per aquestes pèrdues està essent doble. Per una banda per la pèrdua de la persona que ens ha deixat. Per altre, per les circumstàncies de la seva marxa, sense la possibilitat d’acompanyar-la ni acomiadar-la.

El sofriment també forma part de la vida i la seva presencia en els processos de dol és molt intens i dolorós. L’objectiu d’aquest article és acompanyar-te per a que puguis fer aquest procés de la forma més lleu possible. Que puguis fer un dol que et permeti anar dissolent el gust amarg de la pèrdua que donen la ràbia i la impotència i t’acompanyi una tristesa més dolça i tolerable.

LES 3 EMOCIONS QUE PRENEN ESPECIAL PROTAGONISME EN LOS PROCESSOS DE DOL:

La POR comença molt abans, quan la persona a la que estimes es posa malalta. Es desperta la teva por a perdre-la. Aquesta emoció t’activa per a prendre les mesures que estan al teu abast. I també et comença a preparar pel dol que vindrà després, quan comencis a intuir que no hi ha res a fer.

La por també es manifesta moltes vegades en forma de negació. Veus el que està passant… però no ho acceptes. Tot sembla irreal. Et protegeixes pensant que és impossible que et passi a tu.

Quan la por acaba la seva funció protectora deixa espai a la RÀBIA. T’adones de que és real i t’afecta a tu. S’activen els teus sentiments d’impotència i injustícia. T’enfades amb el món, la vida i també amb tu mateix.  Potser et sents culpable per alguna cosa que creus que no vas fer, culpes als altres per no haver fet les coses com tu creus o culpes a la persona que estàs perdent per no cuidar-se a si mateixa.

A vegades, passen els anys i ens adonem que ens hem quedat atrapats en aquesta etapa de dol. Continuem enfadats i ens hem quedat amb el record amarg, un sentiment que es va generalitzant en moltes altres situacions de la vida. Sovint un estat d’ànim amarg està relacionat amb processos de dol mal gestionats.

La ràbia conviurà i anirà deixant espai a la TRISTESA. És l’emoció que et permetrà adonar-te de que per més que t’enfadis i lluitis amb la vida i les circumstàncies, ha arribat l’hora d’acceptar la realitat. Plorar forma part d’aquest procés de deixar anar el que estàs veient i revivint del teu passat. Venen els records al teu present, t’adones que no els tornaràs a veure i els deixes anar amb les teves llàgrimes. Poc a poc, sense presses y donant el temps necessari  a cada record, la tristesa ajuda a ressituar en les teves cel.lules, neurones, cos,… tot allò que va ser i no tornarà.  Lentament, cada episodi de tristesa t’ajudarà a anar posant dolçor i convertir aquest dolor tan profund en MELANCOLIA. Un sentiment que té una gran dosi d’amor i gratitud per tot el que vas compartir amb aquesta persona.

En canvi, el dol amarg es queda encallat en el ressentir i reviure tot el que es va experimentar durant i després de la pèrdua (com es va posar malalt, com va morir, tot el que no hem pogut compartir i tot el que no podrem viure plegats).

 

ELS RITUALS DE DOL   

Per a entendre el dol, també hem de prestar molta atenció als rituals de comiat. Totes les cultures i religions els tenen. Independentment de les nostres creences, basades més en l’espiritualitat o materialisme, necessitarem visualitzar i experimentar, d’alguna forma, la fi d’una relació-conversa amb aquesta persona. De fet, la relació-conversa interna continua viva, encara que ja no estigui en el nostre present. Hi haurà converses recordades i també generades amb les noves realitats que ens toqui viure. Els rituals ens ajuden a que siguin converses dolces i amoroses.

Tots els rituals compleixen dos condicions:

  • Són grupals i permeten compartir el sofriment. Pots explicar una i una altre vegada el que ha passat. Verbalitzar i compartir et permet interioritzar el relat i la nova situació. Els altres empatitzen amb tú i reviuen les seves pròpies pèrdues. Compartim el sentiment de fragilitat humana, la igualtat i es desperta la nostra solidaritat.
  • Reconeixement públic a tot el que aquesta persona ens va aportar i ha representat a les nostres vides i el llegat que ens ha deixat.

Ara no has pogut fer aquest ritual. De fet, potser ni l’has pogut acompanyar en el seu sofriment ni acomiadar personalment. Però això no t’impedeix reinventar la teva pròpia forma de tenir aquesta relació-conversa que t’ha quedat pendent.

A nivell col·lectiu, inventa noves formules per a omplir d’amor i gratitud aquest dolor tan profund que et generen la ràbia i la tristesa. No hi afegeixis més dolor posant el focus en el fet de no poder-la acompanyar ni acomiadar. Això… no ha estat sota el teu control.

Comparteix amb la família anècdotes, escriu alguna carta i la llegeixes als amics, prepara un plat que solíeu cuinar, explica als altres com et sents, etc. Comparteix, comparteix i comparteix. El suport social és fonamental per a tots els animals mamífers. Ens consola sentir-nos acompanyats i ens fa sentir valuosos ajudar als altres. Utilitza el telèfon, videoconferències,… Tenim molts recursos que ens donen recolzament per a fer aquesta gestió emocional de la situació.

I, després, quan acabi aquesta crisi, ja tornarem a fer-ho com abans. O, potser, haurem creat noves formes de reconèixer a les persones que se’n van.

Per altra banda, has de tenir una conversa individual. Segurament et van quedar coses per a dir-li. Independentment de quines siguin les teves creences, sempre ets a temps de tenir aquesta conversa. Si tens una mirada més espiritual et resultarà més fàcil. Si no hi creus, igualment val la pena que tinguis la conversa amb el teu cos i les teves cèl·lules:

  • Demana-li perdó, si sents que en algun moment no vas fer el que creus que havies d’haver fet. Saps que et perdonarà quan li hagis dit.
  • Perdona’l si creus que va fer quelcom que et va ferir i va perjudicar la vostra convivència. O, simplement, per la seva marxa tan precipitada i en aquestes circumstancies. T’hagués agradat que fos d’una altra manera.
  • Perdona’t a tu mateix pels errors que vas cometre amb aquesta persona, durant la vida o també en els moments finals.
  • Agraeix-li el que heu compartit, el que ha significat per a tu. Busca detalls, anècdotes, moments, instants,… que et connecten amb l’amor que us unirà per sempre.
  • Digues-li que l’estimes. Que l’acceptes tal com va ser. I també, que no et queda més remei d’acceptar la forma en que se n’ha anat d’aquesta vida. Digues-li que fou molt important i valuós per tu. La seva vida no va ser envà, el que vas aprendre et serà útil a tu i a les persones amb les que et relaciones. I després us feu una abraçada i fas un petit ritual que us connecti a tots dos. Un petit gest que mantingui viva la vostra complicitat i que saps que reconeixeria com a vostre.

El temps et permetrà acceptar. Però el temps NO ho cura tot. El que cura és LA TRISTESA que  et va ajudant poc a poc a anar-hi posant AMOR i GRATITUD als records.

 ©joanafrigole

 

 

 

 

 

 

“RETALLADA SALARIAL = XOCOLATA PER A TOTS”

Publicat el 9 de Juny 2010 a “Coaching i Recursos Humans a un clic”

Després de viure en pròpia pell el procés de “LA CRISI” durant 2 anys esgotadors, quan ja s’acosta el 2011, any en que els profetes optimistes anunciaven que ja remuntaria, evidenciem que, de fet, tot just acaba de començar. La crisi ha anat tocant la butxaca a tots els ciutadans. I amb la moguda que tenim en aquests moments amb la “retallada salarial als funcionaris”, fem un altre pas cap a no sabem on…

Davant d’aquestes circumstàncies que ens aclaparen, en les converses informals, he pogut escoltar tota mena d’opinions, de les quals sempre tinc per costum plantejar-me algun dubte:

  • L’increment de sou en base a l’IPC és un dret indiscutible per a tots els treballadors. També quan els increments de l’IPC es van allunyant dels % d’increment de productivitat efectiva?
  • El govern actual és un desastre. I tu quin creus que seria el govern idoni per a gestionar aquest caos?
  • Hem d’assegurar que qui més pagui siguin els rics. I qui són els rics? I si resulta que ens equivoquem i, de rebot, fem pagar més als que generaven llocs de treball amb aquests diners?
  • La gent que està a l’atur viu la mar de bé, gaudint d’uns diners que nosaltres els hi paguem. Ningú vol treballar? Per què no treballen molts d’ells?
  • La prejubilació abans dels 60, és una formula interessant per a donar feina als joves. Qui assumeix el cost d’aquestes jubilacions de persones productives? Quants joves se’n beneficien?
  • Tenim massa immigració. Ens han tret feina. Quina feina t’han tret a tu?
  • Els sindicats defensen els drets dels treballadors? Qui ha dit que cal estar en guerra perpètua?
  • Hi ha massa funcionaris. A on i en què?

Hi ha comentaris de tots colors. Però sempre varien en funció de qui els realitza i de quins són els propis mapes mentals en base a la seva experiència i des de les pròpies ulleres de l’autofavoritisme. En aquesta pel·lícula que ens ha tocat viure, nosaltres sempre fem el paper “del bo”. I sempre pensem que paguem “justos per pecadors” (evidentment, nosaltres som els “justos”). Per tant, totes aquestes opinions estan tenyides de tanta subjectivitat que no aporten valor si no s’aprofundeixen, s’objectiven, s’analitzen i es detallen.

Aquest és el marc en el que ens movem per a gestionar els Recursos Humans. Un marc que està més proper al segle XIX, que al segle XXI. Si bé és cert que l’Administració Laboral ha avançat moltíssim i s’ha anat enriquint i nodrint d’un ampli ventall de normatives, pactes i convenis, que han anat emmarcant els drets i obligacions entre l’organització i el/la treballador/a, des de l’àmbit de Recursos Humans, no hem estat capaços de donar el tomb al mapa mental implícit de confrontació – oposició – conflicte, que continua minant el benefici mutu i el de la societat en general.

Els anteriors clics, hem posat en evidència la necessitat de replantejar els models de gestió de RRHH, a través d’una aplicació més professionalitzada d’algunes eines clau, que a tall d’exemple, ens poden ser útils per al marc actual: 

Però encara em topo amb freqüència amb un munt de professionals de la “pública”, que em repeteixen la frase profètica: “A la pública és diferent”.

Per tant, fent cas de la profecia de què és “inútil intentar-ho”… no hem fet els deures quan era hora, sinó tot el contrari. Hem anat seguint la corrent i hem eludit la responsabilitat d’assegurar-nos que, a banda de parlar de drets i obligacions “pactades per escrit”, totes i cadascuna de les persones de les organitzacions fossin efectives. No hem sigut prou àgils per a buscar la formula per anar desgranant els milers d’ineficàcies que han anat minant la productivitat i rendibilitat dels recursos: re processos, feines duplicades, substitucions innecessàries, organitzacions horàries ineficients, lideratges poc efectius, drets adquirits mal entesos, seleccions on es valora la titulació i no el perfil competencial,…

Per tant, ara només queda mirar la compta d’explotació i valorar una única solució, ràpida, senzilla, efectiva i immediata: “xocolata per a tots = reducció salarial”. És una solució tan justa i equitativa com l’acomiadament col.lectiu o l’increment de l’IPC per a tots. D’aquesta forma amb una suma i una multiplicació tenim el tema aparentment resolt amb menys de 24 hores. Aquesta és l’avantatge de l’Administració Laboral: “són faves comptades”.

Anem tard. Sota les premisses de la por, de l’egocentrisme i “la justícia”, les alternatives de solució són mínimes. Però potser val la pena que comencem a posar fil a l’agulla per a nodrir-nos d’indicadors i quadres de comandament que vagin més enllà dels drets i deures de l’organització i del/a treballadors/a. I que, finalment, els indicadors contemplin l’eficàcia, efectivitat i resultats del servei o productes que s’ofereix.

Potser ja és hora que comencem a parlar en base al concepte D’APORTACIÓ DE VALOR de cada lloc de treball i la potenciació del COMPROMÍS, de les persones que els ocupen. Potser ja és hora que comencem a acceptar que les generalitzacions no ens ajuden a resoldre els problemes. En tots els col.lectius hi ha persones que aporten valor i persones compromeses. I, igualment, hi ha persones que actuen amb excessiu egocentrisme i en defensa dels propis interessos, darrera l’afirmació que “aquesta mesura anirà en detriment de la qualitat”. Tant li fa a quin col.lectiu ens referim (empresaris, treballadors, funcionaris, immigrants, pública, privada, sindicats, polítics, rics, pobres, homes, dones,…), sempre són persones.

I, com a persones que som, qualsevol de nosaltres, en algún moment de la pròpia trajectòria professional, de ben segur que també haurem actuat guiats per la por i l’egocentrisme. Si no fem un xic d’autocrítica, aquesta crisi no haurà servit de res i la famosa frase de “l’oportunitat després de la crisi”, ens semblarà una ironia de mal gust. Per tant, mirem què estem aportant els que ens dediquem als Recursos Humans. Valorem fins a quin punt, estem compromesos amb aquest canvi cultural en el que estem immersos, buscant i desgranant els milers de petites circumstàncies que ens permetran dividir “el problema” i generar milers de petites alternatives, eliminant costos innecessaris i millorant l’aportació de totes les actuacions.

Joana Frigolé