FELIÇ 2016: ESTIMA’T i VALORA’T

AMOR_NADAL_defESTIMAR és l’ART DE VALORAR el que DONES I REPS de la vida, les circumstàncies i les persones que t’envolten. És la capacitat de valorar tot el que ets, fas, tens i generes. Això et permet donar als altres allò que necessiten (ni més ni menys). Al mateix temps, deixes espai per a rebre dels altres, per tal que puguin sentir allò que tu sents quan dones.

De les 5 emocions que la naturalesa ens ha regalat (amor, alegria, tristesa, ràbia i por) la que considero que més ens ajuda a sentir-nos feliços és l’Amor.

Es per això, que quan no et sentis satisfet amb les teves relacions amb els altres ni en com et relaciones amb tu mateix et pot resultar útil revisar el teu patró d’estimar i d’estimar-te.  Hi ha formes socialment acceptades d’estimar que són molt tòxiques per a tu i pels que t’envolten, perquè encara que se’n diguin estimar, hi ha molt poc amor. Al contrari,  les emocions que realment s’utilitzen són la tristesa, la ràbia i/o la por. Emocions que se t’activen quan tu trenques l’equilibri entre el que DONES i el que el que et dones permís per a REBRE.

Curiosament, la incapacitat per rebre és un dels indicadors que més utilitzo en els processos de coaching per a detectar la incapacitat per a estimar, estimar-te i generar felicitat de la teva vida:

  • ET SACRIFIQUES
    • No et valores. Creus que estimar és donar o fer quelcom que vius com una renuncia, una pèrdua, un gran esforç o una obligació.
    • La vida et cansa i t’esgota i no gaudeixes de la quotidianitat. Les persones a les que dones s’acaben sentint culpables del teu esforç aparentment desmesurat per a ells.
  •  ET PREOCUPES
    • No valores allò positiu. Creus que estimar és demostrar que estàs preveient tot allò que pot anar malament i et converteixes en el vigilant controlador i salvador de les desgracies.
    • Et resulta molt difícil gaudir i celebrar allò que el present t’ha regalat. Generes pors innecessàries i bloquejos al teu voltant. Els altres evitaran comentar-te tant les bones com les males noticies per a evitar preocupar-te a tu o que corrin el perill de que els facis perdre la il·lusió i la confiança. 
  • CUIDES O PROTEGEIXES
    • Infravalores a l’altre.  Estimes cuidant i ocupant tot l’espai invalidant als altres per a què assumeixin les seves pròpies responsabilitats, en la part que sí podrien fer forma autònoma.
    • Acabes esgotat d’estar pendent de tothom i se’t multipliquen de forma exponencial les persones que tenen necessitat de ser cuidades i protegides
  •  ADMIRES
    • Sobrevalores a l’altre. Només perceps les virtuts i no deixes espai per a que l’altre es mostri amb  autenticitat i puguis estimar també l’altre cara no tan bonica que sempre té qualsevol fortalesa.
    • Acabes decebut quan t’adones que “no era com et pensaves”. 
  • ESTÀS DISPONIBLE
    • No et valores. Estàs sempre disponible a les peticions, demandes, insinuacions o, fins i tot, suposades necessitats dels altres. No et dones permís per a ocupar-te de tu i les teves necessitats.
    • Acabes cansat, esgotat i decebut quan els altres no fan el mateix per tu, en les comptades ocasions en què demanes. 
  • NO T’HO MEREIXES
    • No et valores. Tens tendència a creure que tu no mereixes gaudir de determinades avantatges o situacions. I vius el fet de rebre com capricis.
    • Acabes regalant, perdent o donant als altres allò que tu t’havies guanyat.

Et desitjo un 2016 ple de persones valuoses a les que puguis estimar i et facin sentir estimat.

  ©JoanaFrigolé

APRENDRE A GESTIONAR I SUPERAR LES ADVERSITATS

Publicat el 4 d’octubre de 2012 a “Coaching i Recursos Humans a un clic”

La nostra capacitat per a generar noves realitats és molt més gran del que som capaços de percebre.

Però les nostres creences ens limiten, el passat ens condiciona i les pors frenen les nostres inquietuds de millora.

Partint de les fortaleses i dels èxits que ja has assolit, treballa amb tu mateix per a descobrir els hàbits que t’influeixen, et condicionen i et priven d’aconseguir els reptes que et planteges.

  • Deixa enrera el ressentiment, la resignació i la queixa improductiva.
  • Posa l’alegria, l’optimisme, l’entusiasme i la valentia al teu favor!

©Joana Frigolé

L’EQUILIBRI ENTRE LA POR I LA CONFIANÇA

Publicat el 13 de Setembre 2011 a “Coaching i Recursos Humans a un clic”

Quan estic davant d’un/a coachee, que arriba a les sessions carregat/da de: preocupacions, decepcions, dubtes per alguna decisió a prendre, inseguretat, desconfiança cap als altres o, simplement, desitja posar en ordre les inquietuds i reptes que vol assolir…, m’il·lusiona i m’engresca saber que d’aquí un temps, quan hàgim recorregut el camí emprès, afloraran en aquesta persona unes capacitats, potencial i energia ara mateix imperceptibles.

Jo jugo amb avantatge. M’ho miro des de fora. I com és ben sabut, sempre és més fàcil observar amb més imparcialitat els problemes dels altres que els propis. Però, sobretot, m’acompanya la premissa de partida, de qualsevol coach professional, que la capacitat de les persones per a generar noves realitats és molt més gran del que som capaços de percebre.

Així doncs, el meu repte, és el d’acompanyar-lo en un procés que li permeti ampliar la seva mirada de la realitat, descobrint les creences que el limiten, les experiències del passat que el condicionen i les pors que el frenen. En aquest procés em sol ajudar el dibuix d’un nou equilibri entre 2 forces molt poderoses, tant per a impulsar-nos com per a frenar totes les nostres capacitats:

La POR versus la CONFIANÇA

LA POR:

La por es centra sempre en EL COST de les nostres actuacions. Té com a gran companya l’afirmació de punt i final: NO PUC.

La por a perdre quelcom que vaig aconseguir en el passat (estatus, prestigi social, beneficis econòmics, estabilitat, seguretat,…); la por que se’ns genera quan visualitzem el futur afrontant les dificultats que preveiem (por a no ser capaços, por a no poder convèncer als altres, por a no saber, por a equivocar-se,…) o simplement, por a tornar a reviure “aquella por” que vam tenir en el passat.

La por, ben dosificada, és imprescindible i beneficiosa: ens dóna cautela, interès per a indagar els perjudicis que ens podria provocar la nostra decisió i, per tant, a prendre precaucions, a preparar-nos, a valorar els riscos que estem disposats a assumir i a acceptar que hi ha moltes variables que escapen del nostre control. En definitiva, a assumir la responsabilitat de les conseqüències de la nostra decisió, passi el que passi.

Però quan és excessiva ens bloqueja i ens limita, amb l’agreujant que no sempre és fàcil detectar-la. Em refereixo a que els nens petits la solen mostrar de forma evident, plorant i demanant ajuda. Però els adults hem anat generant altres recursos molt més sofisticats per a no mostrar-la amb tanta evidència. Generalment amb un munt d’explicacions i excuses àmpliament justificades, “raonades” i aparentment objectives, que ens autoexpliquen, i també serveixen per a justificar-nos davant dels altres, el perquè no fem o no actuem (igualment no servirà de res, em diran que no, s’enfadaran, ja estic bé com estic, ja ho he provat 1000 vegades, jo sóc així, ells són aixà,…).

De fet, gastem massa energies amagant la por. Ajudar al coachee a descobrir i acceptar la por com a legítima i alliberar-lo dels esforços que dedica a les autojustificacions, és el primer pas, que li permet fer un salt cap a la confiança.

LA CONFIANÇA:

La confiança es centra en els BENEFICIS que podem obtenir amb les nostres actuacions, porta com a companya “JO VULL” i es basa en 3 pilars:

  • La sinceritat amb mi mateix i cap als altres per a no justificar-me ni buscar excuses per no fer. Acceptant que, tot i tenir por, assumeixo la responsabilitat de les meves decisions i estic compromès amb lluitar per a aconseguir el QUE VULL.
  • La meva capacitat per a buscar experiències de referència en el meu passat en les que sí he estat capaç de superar les adversitats, dificultats o reptes, de forma que em sigui més fàcil identificar els pensaments, els sentiments, les emocions i la valentia que en aquells moments s’evidenciaven en mi.
  • Capacitat per a desgranar i discriminar les competències i fortaleses que m’han acompanyat fins ara per assolir els meus reptes i també de ser conscient de les vulnerabilitats que em caldrà aprendre a gestionar.

La confiança, dedica molt poc temps a donar explicacions sobre el passat. Únicament, en recull tots aquells aprenentatges que li poden servir per a generar un futur millor.

Recolzada en aquests 3 pilars, és clau i necessària per a veure i captar oportunitats on els altres només hi troben dificultats. Per a mantenir-se ferm davant els entrebancs a curt termini, perquè estem compromesos amb els reptes que ens hem plantejat a llarg termini. I ho fem des de la modèstia i la humilitat d’acceptar que cometrem errors i moltes coses s’escaparan de la nostra possibilitat de control. Però, la lectura constructiva que hem fet del passat ens indica que aquests errors seran precisament els que ens ajudaran a aprendre a ballar i dansar amb una realitat que no sempre és, ni serà, tal com la hem dissenyat als nostres somnis.

L’EQUILIBRI ENTRE LA POR I LA CONFIANÇA:

L’equilibri entre aquestes 2 forces (el COST / BENEFICI) és el que em permet passar del NOMÉS PUC, EM FALTA, SI TINGUÉS,… del present cap EL QUE VULL I EL QUE JA TINC per a començar el meu camí cap al futur. Fa un temps enrere, un emprenedor m’ho expressava així:

  • Tinc por, tinc la sensació que em tiro a un precipici i no sé exactament què estaré fent d’aquí un temps. Però sé a on vaig, sé el que vull, compto amb una experiència molt bona i tinc molts bons contactes.

La valentia no està renyida amb la por. Simplement, els coachees que es senten valents, han aconseguit acceptar-la, tenir en compte els seus avisos, però sense quedar-s’hi enganxats.

Detectem que se’ns desequilibren aquestes forces quan les nostres mirades es focalitzen en excés cap al:

  • COST: La por està guanyant terreny sobre la confiança. Evidentment no alimentem la confiança si només dirigim la nostra mirada cap el que podem perdre, els costos i les dificultats. Haurem d’aprendre a observar el que podríem guanyar.
  • BENEFICI: La confiança és excessiva quan no percebem cap dificultat. La nostra mirada només es focalitza en els beneficis que obtindrem al final del procés, el que guanyarem i en les facilitats que tenim per a assolir-lo. No sabrem aprofitar les avantatges de la por, si no donem una ullada a les dificultats o en el que haurem d’aprendre per a arribar-hi.

Quan el coachee inicia el seu procés no sol ser conscient del desequilibri en aquesta balança tant important per a gestionar les adversitats i la incertesa. Sí que manifesta que les persones que l’envolten, li aconsellen un canvi. Però sent que els consells que li donen no l’estan ajudant. Al contrari, sovint, el fan sentir més impotent. Generalment, la gent l’aconsella “solucions” que poc tenen a veure amb aquest procés (hauria de desconnectar, no s’hauria de preocupar, no passarà res, els altres encara ho fan pitjor,…). D’una forma o altra, el coachee percep que ja ha provat totes aquestes receptes, però que hi ha quelcom més… que li impedeix gaudir i agrair a la vida tot el que n’ha rebut.

Saber trobar la forma de preguntar i acompanyar emocionalment al coachee, de manera que sigui capaç de replantejar-se i posar en dubte la seva forma d’interpretar la realitat és la clau per a què descobreixi les autolimitacions de canvi que s’està autoimposant. I és aleshores, quan aflora la potencia, el cabal de possibilitats, les capacitats, l’entusiasme,… Tot allò que ja estava latent en aquella persona aparentment indefensa, fins que no ha estat capaç de canviar el focus de la seva mirada:

  • LA POR I LA CONFIANÇA han signat l’aliança i es podran mostrar, amb naturalitat i espontaneïtat, tant amb un mateix com de cara als altres.

Evidentment, és aleshores quan el coachee es dóna permís per a confessar que ara té més por que mai, ara haurà de començar a dirigir la pròpia vida. És un moment en què és molt possible que es permeti el luxe de plorar i al mateix temps mostrar una tremenda alegria i sensació de llibertat. És aleshores, que riem i compartim l’alegria plegats.

De nou valia la pena LA CONFIANÇA que vaig dipositar en les potencialitats d’aquell coachee i també en la meva capacitat per ajudar-lo. A l’hora, és el moment de donar les gràcies a LA POR, una companya que m’ha ajudat, a estar alerta i detectar si la meva forma d’acompanyar-lo no li estava essent útil.

©Joana Frigolé

LA CRISI ES CONVERTEIX EN OPORTUNITAT QUAN S’HA SUPERAT EL PROCÉS DE DOL

Publicat el 8 de Juny 2009 a “Coaching i Recursos Humans a un clic”

Des de que la crisi fou “declarada” com una realitat ineludible, han sorgit multitud d’articulistes, recordant-nos la part positiva de la situació. La frase de “després de la crisi s’hi amaga una gran oportunitat”, ja ha deixat de ser original. Per contra, de forma més o menys transparent, molts candidats, clients, companys i proveïdors que truquen a les nostres portes, confessen que, ara per ara, no li veuen massa la gràcia a aquest eslògan que tanta fama va assolint.

De fet, fa tot just quatre dies que encara tots érem rics, no ens quedava temps lliure per a poder deixar tranquil·la la tarja o la cartera i a la premsa els % de creixement en facturació eren els protagonistes. Per tant, no és d’estranyar, que qui més qui menys, hagi entrat en un procés de dol. I quan s’està en aquest procés, toca plantejar-se si aquest lema del positivisme, l’optimisme, la creativitat i la innovació, no serà una estratègia per a vendre fum o formarà part d’una altra bombolla. A veure si resulta que ens estem enredant uns als altres, per a poder tolerar conjuntament els sentiments d’impotència i desencís. O, més preocupant encara, a veure si en el nostre cas individual, resulta que no és aplicable.

És per això que em molesta observar en molts articles la tremenda superficialitat en la que es tracta el CÓM I DE QUINA MANERA és el PROCÉS, per a fer possible que la crisi es converteixi en una oportunitat. Trobo a faltar un detall molt important: el procés feixuc i “etern”, que cada un ha de superar, si vol fer-ho possible.

Però vet aquí, que poc a poc, cada un va fent el seu camí, i va descobrint que la crisi (ara no parlo de la crisi col·lectiva sinó de la individual), ens obliga a tots plegats a posar al garbellar, separar i resituar, les pròpies prioritats a la vida. Superat aquest espai de temps, començarem a veure la llum al final del túnel.

Es generen un joc de forces entre les circumstàncies adverses i la capacitat de tolerar la pressió, l’ansietat, la frustració i la incertesa, es posen en marxa. Però també, gradualment, es recuperen vells recursos ja disponibles (a vegades un xic aparcats en temps de bonança) i resituant-los en nous contexts. El cervell de les persones humanes està dissenyat per a poder ser capaços de construir noves alternatives creatives.

Aquest procés de trencament dels “camins neuronals caducats” permetrà que ja res torni a ser igual. Haurem generat noves “connexions neuronals” i recursos que ens hauran ajudat a desenvolupar la musculatura de l’adversitat. Per a aconseguir-ho ens caldrà desenvolupar:

Tolerància a la frustració:

Si ens entestem en negar la nova realitat i a persistir en aconseguir allò que “volíem, desitjàvem o donàvem per segur” i no som capaços de reajustar les nostres expectatives, ens sentim frustrats. La frustració prepara el nostre cos per a l’atac o la fugida immediata. Tot plegat desperta emocions i sentiments lligats a l’agressió, mal humor, incomoditat, molèstia, crispació, irritabilitat, desànim, ansietat,… Aquesta impulsivitat resta eficàcia a la nostra àrea racional i, per tant, ens generen conductes impulsives que ens van allunyant de l’objectiu més raonable.

Tolerància a la incertesa:

Les nostres emocions positives ens acompanyen quan tenim la sensació “de control de la situació”. És a dir, que tenim la percepció que coneixem la majoria de les variables implicades en un procés de decisió i podem preveure de forma bastant previsible, què passarà i cóm passarà. Però la sensació de desordre, confusió, caos, dificultat per a ponderar les conseqüències de les decisions, de què “els altres controlen les nostres vides”, … ens genera sentiment d’ansietat i busquem de forma rígida i inflexible respostes concretes, negant les variables que van en contra del punt de vista que “ens dona la raó”. L’opció escollida d’actuació, per tant, no és realista.

Les dues juntes generen un sentiment de “desastre total i caos total” i la nostra vida passar a ser dirigida per les nostres emocions.

Quan hàgim superat tot aquest procés de dol, digerit tots els inputs negatius que hem anat rebent, trencant amb totes les premisses que donàvem per suposades i evidents, és quan descobrim que no ho sabem tot i que no sempre són els altres que s’equivoquen. És quan obrim la nostra ment per a reaprendre. Aleshores serem més INTEL·LIGENTS i serem capaços de treure rendiment del potencial de la nostra àrea racional i recordar els èxits del nostre passat. Mirarem la realitat d’una altra manera i descobrirem nous punts de vista que estaven amagats darrera els nostres desitjos i emocions. Podrem planificar en base a noves alternatives i amb visió a llarg termini. Tornarem a ser protagonistes de la nostra vida i ja no serem víctimes de les circumstàncies, ni de les persones que ens envolten. Podrem donar el procés de dol per acabat. I podrem posar en marxa la nostra capacitat d’ INNOVACIÓ I CREATIVITAT.

Si no som capaços de transmetre que les OPORTUNITATS no són fàcils d’assolir, a les persones que es troben en el moment més crític d’aquest procés, en lloc de donar esperança, donarem més desànim. El missatge d’una proactivitat molt “acadèmica i miraculosa”, pot generar en el nostre receptor la impressió que és “molt ràpid i senzill”, però únicament “pels altres”. I d’aquesta forma no ens ajudem, només generem més impotència o sensació d’ineficàcia, ens els que estan immersos en l’etapa de frustració.

El procés de dol, s’ha de passar. És la forma de madurar i créixer. No hi ha pastilles miraculoses que ho arreglin en 2 minuts.I en aquesta societat tan ràpida, innovadora, sabia, talentosa, connectada amb xarxa i etc., sembla que tot s’ha de fer a corre-cuita i qui no ho aconsegueixi de forma immediata, ha perdut el “partit”.

I efectivament, d’aquí un temps, tornarem a estar acomodats en una nova situació i mirant-nos el melic, perquè vam ser tan bons superant aquestes circumstàncies que ara encara ens aclaparen. I tornarem a començar un nou cicle. 

Joana Frigolé