LA CRISI ES CONVERTEIX EN OPORTUNITAT QUAN S’HA SUPERAT EL PROCÉS DE DOL

Publicat el 8 de Juny 2009 a “Coaching i Recursos Humans a un clic”

Des de que la crisi fou “declarada” com una realitat ineludible, han sorgit multitud d’articulistes, recordant-nos la part positiva de la situació. La frase de “després de la crisi s’hi amaga una gran oportunitat”, ja ha deixat de ser original. Per contra, de forma més o menys transparent, molts candidats, clients, companys i proveïdors que truquen a les nostres portes, confessen que, ara per ara, no li veuen massa la gràcia a aquest eslògan que tanta fama va assolint.

De fet, fa tot just quatre dies que encara tots érem rics, no ens quedava temps lliure per a poder deixar tranquil·la la tarja o la cartera i a la premsa els % de creixement en facturació eren els protagonistes. Per tant, no és d’estranyar, que qui més qui menys, hagi entrat en un procés de dol. I quan s’està en aquest procés, toca plantejar-se si aquest lema del positivisme, l’optimisme, la creativitat i la innovació, no serà una estratègia per a vendre fum o formarà part d’una altra bombolla. A veure si resulta que ens estem enredant uns als altres, per a poder tolerar conjuntament els sentiments d’impotència i desencís. O, més preocupant encara, a veure si en el nostre cas individual, resulta que no és aplicable.

És per això que em molesta observar en molts articles la tremenda superficialitat en la que es tracta el CÓM I DE QUINA MANERA és el PROCÉS, per a fer possible que la crisi es converteixi en una oportunitat. Trobo a faltar un detall molt important: el procés feixuc i “etern”, que cada un ha de superar, si vol fer-ho possible.

Però vet aquí, que poc a poc, cada un va fent el seu camí, i va descobrint que la crisi (ara no parlo de la crisi col·lectiva sinó de la individual), ens obliga a tots plegats a posar al garbellar, separar i resituar, les pròpies prioritats a la vida. Superat aquest espai de temps, començarem a veure la llum al final del túnel.

Es generen un joc de forces entre les circumstàncies adverses i la capacitat de tolerar la pressió, l’ansietat, la frustració i la incertesa, es posen en marxa. Però també, gradualment, es recuperen vells recursos ja disponibles (a vegades un xic aparcats en temps de bonança) i resituant-los en nous contexts. El cervell de les persones humanes està dissenyat per a poder ser capaços de construir noves alternatives creatives.

Aquest procés de trencament dels “camins neuronals caducats” permetrà que ja res torni a ser igual. Haurem generat noves “connexions neuronals” i recursos que ens hauran ajudat a desenvolupar la musculatura de l’adversitat. Per a aconseguir-ho ens caldrà desenvolupar:

Tolerància a la frustració:

Si ens entestem en negar la nova realitat i a persistir en aconseguir allò que “volíem, desitjàvem o donàvem per segur” i no som capaços de reajustar les nostres expectatives, ens sentim frustrats. La frustració prepara el nostre cos per a l’atac o la fugida immediata. Tot plegat desperta emocions i sentiments lligats a l’agressió, mal humor, incomoditat, molèstia, crispació, irritabilitat, desànim, ansietat,… Aquesta impulsivitat resta eficàcia a la nostra àrea racional i, per tant, ens generen conductes impulsives que ens van allunyant de l’objectiu més raonable.

Tolerància a la incertesa:

Les nostres emocions positives ens acompanyen quan tenim la sensació “de control de la situació”. És a dir, que tenim la percepció que coneixem la majoria de les variables implicades en un procés de decisió i podem preveure de forma bastant previsible, què passarà i cóm passarà. Però la sensació de desordre, confusió, caos, dificultat per a ponderar les conseqüències de les decisions, de què “els altres controlen les nostres vides”, … ens genera sentiment d’ansietat i busquem de forma rígida i inflexible respostes concretes, negant les variables que van en contra del punt de vista que “ens dona la raó”. L’opció escollida d’actuació, per tant, no és realista.

Les dues juntes generen un sentiment de “desastre total i caos total” i la nostra vida passar a ser dirigida per les nostres emocions.

Quan hàgim superat tot aquest procés de dol, digerit tots els inputs negatius que hem anat rebent, trencant amb totes les premisses que donàvem per suposades i evidents, és quan descobrim que no ho sabem tot i que no sempre són els altres que s’equivoquen. És quan obrim la nostra ment per a reaprendre. Aleshores serem més INTEL·LIGENTS i serem capaços de treure rendiment del potencial de la nostra àrea racional i recordar els èxits del nostre passat. Mirarem la realitat d’una altra manera i descobrirem nous punts de vista que estaven amagats darrera els nostres desitjos i emocions. Podrem planificar en base a noves alternatives i amb visió a llarg termini. Tornarem a ser protagonistes de la nostra vida i ja no serem víctimes de les circumstàncies, ni de les persones que ens envolten. Podrem donar el procés de dol per acabat. I podrem posar en marxa la nostra capacitat d’ INNOVACIÓ I CREATIVITAT.

Si no som capaços de transmetre que les OPORTUNITATS no són fàcils d’assolir, a les persones que es troben en el moment més crític d’aquest procés, en lloc de donar esperança, donarem més desànim. El missatge d’una proactivitat molt “acadèmica i miraculosa”, pot generar en el nostre receptor la impressió que és “molt ràpid i senzill”, però únicament “pels altres”. I d’aquesta forma no ens ajudem, només generem més impotència o sensació d’ineficàcia, ens els que estan immersos en l’etapa de frustració.

El procés de dol, s’ha de passar. És la forma de madurar i créixer. No hi ha pastilles miraculoses que ho arreglin en 2 minuts.I en aquesta societat tan ràpida, innovadora, sabia, talentosa, connectada amb xarxa i etc., sembla que tot s’ha de fer a corre-cuita i qui no ho aconsegueixi de forma immediata, ha perdut el “partit”.

I efectivament, d’aquí un temps, tornarem a estar acomodats en una nova situació i mirant-nos el melic, perquè vam ser tan bons superant aquestes circumstàncies que ara encara ens aclaparen. I tornarem a començar un nou cicle. 

Joana Frigolé

“RETALLADA SALARIAL = XOCOLATA PER A TOTS”

Publicat el 9 de Juny 2010 a “Coaching i Recursos Humans a un clic”

Després de viure en pròpia pell el procés de “LA CRISI” durant 2 anys esgotadors, quan ja s’acosta el 2011, any en que els profetes optimistes anunciaven que ja remuntaria, evidenciem que, de fet, tot just acaba de començar. La crisi ha anat tocant la butxaca a tots els ciutadans. I amb la moguda que tenim en aquests moments amb la “retallada salarial als funcionaris”, fem un altre pas cap a no sabem on…

Davant d’aquestes circumstàncies que ens aclaparen, en les converses informals, he pogut escoltar tota mena d’opinions, de les quals sempre tinc per costum plantejar-me algun dubte:

  • L’increment de sou en base a l’IPC és un dret indiscutible per a tots els treballadors. També quan els increments de l’IPC es van allunyant dels % d’increment de productivitat efectiva?
  • El govern actual és un desastre. I tu quin creus que seria el govern idoni per a gestionar aquest caos?
  • Hem d’assegurar que qui més pagui siguin els rics. I qui són els rics? I si resulta que ens equivoquem i, de rebot, fem pagar més als que generaven llocs de treball amb aquests diners?
  • La gent que està a l’atur viu la mar de bé, gaudint d’uns diners que nosaltres els hi paguem. Ningú vol treballar? Per què no treballen molts d’ells?
  • La prejubilació abans dels 60, és una formula interessant per a donar feina als joves. Qui assumeix el cost d’aquestes jubilacions de persones productives? Quants joves se’n beneficien?
  • Tenim massa immigració. Ens han tret feina. Quina feina t’han tret a tu?
  • Els sindicats defensen els drets dels treballadors? Qui ha dit que cal estar en guerra perpètua?
  • Hi ha massa funcionaris. A on i en què?

Hi ha comentaris de tots colors. Però sempre varien en funció de qui els realitza i de quins són els propis mapes mentals en base a la seva experiència i des de les pròpies ulleres de l’autofavoritisme. En aquesta pel·lícula que ens ha tocat viure, nosaltres sempre fem el paper “del bo”. I sempre pensem que paguem “justos per pecadors” (evidentment, nosaltres som els “justos”). Per tant, totes aquestes opinions estan tenyides de tanta subjectivitat que no aporten valor si no s’aprofundeixen, s’objectiven, s’analitzen i es detallen.

Aquest és el marc en el que ens movem per a gestionar els Recursos Humans. Un marc que està més proper al segle XIX, que al segle XXI. Si bé és cert que l’Administració Laboral ha avançat moltíssim i s’ha anat enriquint i nodrint d’un ampli ventall de normatives, pactes i convenis, que han anat emmarcant els drets i obligacions entre l’organització i el/la treballador/a, des de l’àmbit de Recursos Humans, no hem estat capaços de donar el tomb al mapa mental implícit de confrontació – oposició – conflicte, que continua minant el benefici mutu i el de la societat en general.

Els anteriors clics, hem posat en evidència la necessitat de replantejar els models de gestió de RRHH, a través d’una aplicació més professionalitzada d’algunes eines clau, que a tall d’exemple, ens poden ser útils per al marc actual: 

Però encara em topo amb freqüència amb un munt de professionals de la “pública”, que em repeteixen la frase profètica: “A la pública és diferent”.

Per tant, fent cas de la profecia de què és “inútil intentar-ho”… no hem fet els deures quan era hora, sinó tot el contrari. Hem anat seguint la corrent i hem eludit la responsabilitat d’assegurar-nos que, a banda de parlar de drets i obligacions “pactades per escrit”, totes i cadascuna de les persones de les organitzacions fossin efectives. No hem sigut prou àgils per a buscar la formula per anar desgranant els milers d’ineficàcies que han anat minant la productivitat i rendibilitat dels recursos: re processos, feines duplicades, substitucions innecessàries, organitzacions horàries ineficients, lideratges poc efectius, drets adquirits mal entesos, seleccions on es valora la titulació i no el perfil competencial,…

Per tant, ara només queda mirar la compta d’explotació i valorar una única solució, ràpida, senzilla, efectiva i immediata: “xocolata per a tots = reducció salarial”. És una solució tan justa i equitativa com l’acomiadament col.lectiu o l’increment de l’IPC per a tots. D’aquesta forma amb una suma i una multiplicació tenim el tema aparentment resolt amb menys de 24 hores. Aquesta és l’avantatge de l’Administració Laboral: “són faves comptades”.

Anem tard. Sota les premisses de la por, de l’egocentrisme i “la justícia”, les alternatives de solució són mínimes. Però potser val la pena que comencem a posar fil a l’agulla per a nodrir-nos d’indicadors i quadres de comandament que vagin més enllà dels drets i deures de l’organització i del/a treballadors/a. I que, finalment, els indicadors contemplin l’eficàcia, efectivitat i resultats del servei o productes que s’ofereix.

Potser ja és hora que comencem a parlar en base al concepte D’APORTACIÓ DE VALOR de cada lloc de treball i la potenciació del COMPROMÍS, de les persones que els ocupen. Potser ja és hora que comencem a acceptar que les generalitzacions no ens ajuden a resoldre els problemes. En tots els col.lectius hi ha persones que aporten valor i persones compromeses. I, igualment, hi ha persones que actuen amb excessiu egocentrisme i en defensa dels propis interessos, darrera l’afirmació que “aquesta mesura anirà en detriment de la qualitat”. Tant li fa a quin col.lectiu ens referim (empresaris, treballadors, funcionaris, immigrants, pública, privada, sindicats, polítics, rics, pobres, homes, dones,…), sempre són persones.

I, com a persones que som, qualsevol de nosaltres, en algún moment de la pròpia trajectòria professional, de ben segur que també haurem actuat guiats per la por i l’egocentrisme. Si no fem un xic d’autocrítica, aquesta crisi no haurà servit de res i la famosa frase de “l’oportunitat després de la crisi”, ens semblarà una ironia de mal gust. Per tant, mirem què estem aportant els que ens dediquem als Recursos Humans. Valorem fins a quin punt, estem compromesos amb aquest canvi cultural en el que estem immersos, buscant i desgranant els milers de petites circumstàncies que ens permetran dividir “el problema” i generar milers de petites alternatives, eliminant costos innecessaris i millorant l’aportació de totes les actuacions.

Joana Frigolé