SOM O TENIM?

Publicat el 28 de Novembre 2008 a “Coaching i Recursos Humans a un clic”

L’esforç, la disciplina, el sacrifici, la prudència, l’austeritat, la paciència,… són valors que han pres un protagonisme inusitat des de fa uns mesos, tant en articles especialitzats, com en la premsa quotidiana. Alguns autors afirmen, amb un cert triomfalisme, que aquesta crisi en la que ens trobem immersos ens permetrà recuperar aquests valors del passat (des del meu punt de vista absolutament idealitzats).

Penso que hem d’evitar idealitzar la nostra història.  Sincerament agraeixo a les generacions anteriors que el seu inconformisme i les seves ànsies per avançar ens hagin portat a l’estat del benestar i a la societat de consum. Tot i els errors comesos, que haurem de reconduir si volem generar un futur millor, no podem negar que tots hem pujat al carro. Efectivament ens han fet la vida molt més còmoda i ràpida, tant a l’entorn personal i familiar, com a l’àmbit professional.

Els valors, els paradigmes i els hàbits són fruit de l’experiència i, la que tenim ara, ja no és comparable amb la de les generacions anteriors. Per tant, ja no és viable que “tornem a ser com abans”. En tot cas, sí que és un bon moment per a l’autocrítica.  Discriminem en quins aspectes concrets aquest entorn socioeconòmic ens ha acabat induint a una percepció de la realitat excessivament esbiaixada.

Sense ànsies de simplificar una realitat prou complexa, penso que aquest entorn ha facilitat que, amb massa freqüència, hàgim acabat confonent la forma (la imatge) amb el contingut, és a dir, EL QUE SOM AMB EL QUE TENIM.  Hem acabat valorant el que som en funció del que posseïm, sense aprofundir en els valors de fons que regeixen les nostres actuacions. Per tant, hem arribat a la conclusió que:

FELICITAT = TENIR COSES + NO TENIR PROBLEMES.

A banda, de les dificultats per assolir aquesta felicitat, un tema que donaria per a un altre article prou extens, en l’àmbit professional s’ha posat de manifest una sobrevaloració de: títols, experiència, status, càrrecs, prestigi o repercussió mediàtica, resultats o objectius,… Ens hem convertit en corredors d’una “carrera professional”. Però  TENIR, tot i que ajuda i és un bon indicador,  NO  implica ni garanteix SER un bon professional. Només indica que comptem amb el “prestigi d’una bona marca”.

Amb aquesta mentalitat podem caure fàcilment en el parany de mantenir el nostre focus d’atenció en aconseguir una formació brillant i una trajectòria professional impecable, sense dedicar prou atenció al desenvolupament de les competències i habilitats personals, tan necessàries per a superar les dificultats actuals i per aconseguir una implicació ferma en els valors d’empresa.

Ara, quan aquesta “felicitat sense problemes” sembla inassequible, és un bon moment per a preguntar-nos:

QUÈ FAIG I COM HO FAIG?

Hem d’aprendre a discriminar si tots els nostres èxits són fruit de les circumstàncies de l’entorn o d’una trajectòria basada en la posada en joc de les nostres competències. Quins valors i hàbits regeixen les nostres decisions, la nostra existència, independentment dels títols i càrrecs acumulats. Com actuem, com ens comportem quan no assolim els resultats esperats, com afrontem els conflictes, com gestionem les nostres emocions,…

Hem d’aprendre a substituir el  “sóc el que tinc”, per:

  • “Sóc el que sóc capaç d’aprendre i desaprendre”
  • “Sóc el que sóc capaç d’esforçar-me i de donar”
  • “Sóc el que sóc capaç de créixer com a persona”
  • “Sóc el que sóc capaç d’anticipar les conseqüències de les meves actuacions a llarg termini”
  • “Sóc el que sóc capaç de fer, mantenint-me coherent amb els meus valors i principis”

De ben segur, que aquesta crisi implicarà una revisió i canvi de paradigmes. És una bona oportunitat per a plantejar-nos nous valors més adaptats a les noves circumstàncies. És bon moment per a preguntar-nos si SOM o TENIM?

Joana Frigolé

LA CRISI ES CONVERTEIX EN OPORTUNITAT QUAN S’HA SUPERAT EL PROCÉS DE DOL

Publicat el 8 de Juny 2009 a “Coaching i Recursos Humans a un clic”

Des de que la crisi fou “declarada” com una realitat ineludible, han sorgit multitud d’articulistes, recordant-nos la part positiva de la situació. La frase de “després de la crisi s’hi amaga una gran oportunitat”, ja ha deixat de ser original. Per contra, de forma més o menys transparent, molts candidats, clients, companys i proveïdors que truquen a les nostres portes, confessen que, ara per ara, no li veuen massa la gràcia a aquest eslògan que tanta fama va assolint.

De fet, fa tot just quatre dies que encara tots érem rics, no ens quedava temps lliure per a poder deixar tranquil·la la tarja o la cartera i a la premsa els % de creixement en facturació eren els protagonistes. Per tant, no és d’estranyar, que qui més qui menys, hagi entrat en un procés de dol. I quan s’està en aquest procés, toca plantejar-se si aquest lema del positivisme, l’optimisme, la creativitat i la innovació, no serà una estratègia per a vendre fum o formarà part d’una altra bombolla. A veure si resulta que ens estem enredant uns als altres, per a poder tolerar conjuntament els sentiments d’impotència i desencís. O, més preocupant encara, a veure si en el nostre cas individual, resulta que no és aplicable.

És per això que em molesta observar en molts articles la tremenda superficialitat en la que es tracta el CÓM I DE QUINA MANERA és el PROCÉS, per a fer possible que la crisi es converteixi en una oportunitat. Trobo a faltar un detall molt important: el procés feixuc i “etern”, que cada un ha de superar, si vol fer-ho possible.

Però vet aquí, que poc a poc, cada un va fent el seu camí, i va descobrint que la crisi (ara no parlo de la crisi col·lectiva sinó de la individual), ens obliga a tots plegats a posar al garbellar, separar i resituar, les pròpies prioritats a la vida. Superat aquest espai de temps, començarem a veure la llum al final del túnel.

Es generen un joc de forces entre les circumstàncies adverses i la capacitat de tolerar la pressió, l’ansietat, la frustració i la incertesa, es posen en marxa. Però també, gradualment, es recuperen vells recursos ja disponibles (a vegades un xic aparcats en temps de bonança) i resituant-los en nous contexts. El cervell de les persones humanes està dissenyat per a poder ser capaços de construir noves alternatives creatives.

Aquest procés de trencament dels “camins neuronals caducats” permetrà que ja res torni a ser igual. Haurem generat noves “connexions neuronals” i recursos que ens hauran ajudat a desenvolupar la musculatura de l’adversitat. Per a aconseguir-ho ens caldrà desenvolupar:

Tolerància a la frustració:

Si ens entestem en negar la nova realitat i a persistir en aconseguir allò que “volíem, desitjàvem o donàvem per segur” i no som capaços de reajustar les nostres expectatives, ens sentim frustrats. La frustració prepara el nostre cos per a l’atac o la fugida immediata. Tot plegat desperta emocions i sentiments lligats a l’agressió, mal humor, incomoditat, molèstia, crispació, irritabilitat, desànim, ansietat,… Aquesta impulsivitat resta eficàcia a la nostra àrea racional i, per tant, ens generen conductes impulsives que ens van allunyant de l’objectiu més raonable.

Tolerància a la incertesa:

Les nostres emocions positives ens acompanyen quan tenim la sensació “de control de la situació”. És a dir, que tenim la percepció que coneixem la majoria de les variables implicades en un procés de decisió i podem preveure de forma bastant previsible, què passarà i cóm passarà. Però la sensació de desordre, confusió, caos, dificultat per a ponderar les conseqüències de les decisions, de què “els altres controlen les nostres vides”, … ens genera sentiment d’ansietat i busquem de forma rígida i inflexible respostes concretes, negant les variables que van en contra del punt de vista que “ens dona la raó”. L’opció escollida d’actuació, per tant, no és realista.

Les dues juntes generen un sentiment de “desastre total i caos total” i la nostra vida passar a ser dirigida per les nostres emocions.

Quan hàgim superat tot aquest procés de dol, digerit tots els inputs negatius que hem anat rebent, trencant amb totes les premisses que donàvem per suposades i evidents, és quan descobrim que no ho sabem tot i que no sempre són els altres que s’equivoquen. És quan obrim la nostra ment per a reaprendre. Aleshores serem més INTEL·LIGENTS i serem capaços de treure rendiment del potencial de la nostra àrea racional i recordar els èxits del nostre passat. Mirarem la realitat d’una altra manera i descobrirem nous punts de vista que estaven amagats darrera els nostres desitjos i emocions. Podrem planificar en base a noves alternatives i amb visió a llarg termini. Tornarem a ser protagonistes de la nostra vida i ja no serem víctimes de les circumstàncies, ni de les persones que ens envolten. Podrem donar el procés de dol per acabat. I podrem posar en marxa la nostra capacitat d’ INNOVACIÓ I CREATIVITAT.

Si no som capaços de transmetre que les OPORTUNITATS no són fàcils d’assolir, a les persones que es troben en el moment més crític d’aquest procés, en lloc de donar esperança, donarem més desànim. El missatge d’una proactivitat molt “acadèmica i miraculosa”, pot generar en el nostre receptor la impressió que és “molt ràpid i senzill”, però únicament “pels altres”. I d’aquesta forma no ens ajudem, només generem més impotència o sensació d’ineficàcia, ens els que estan immersos en l’etapa de frustració.

El procés de dol, s’ha de passar. És la forma de madurar i créixer. No hi ha pastilles miraculoses que ho arreglin en 2 minuts.I en aquesta societat tan ràpida, innovadora, sabia, talentosa, connectada amb xarxa i etc., sembla que tot s’ha de fer a corre-cuita i qui no ho aconsegueixi de forma immediata, ha perdut el “partit”.

I efectivament, d’aquí un temps, tornarem a estar acomodats en una nova situació i mirant-nos el melic, perquè vam ser tan bons superant aquestes circumstàncies que ara encara ens aclaparen. I tornarem a començar un nou cicle. 

Joana Frigolé

UN REGAL DE NADAL VALUÓS

Publicat el 20 de Dembre de 2010 a “Coaching i Recursos Humans a un clic”un regal molt valuós

Aquest Nadal, hem escollit aquest conte que ens explica JORGE BUCAY. Desitgem que us agradi.

Un Nadal, hi havia un senyor que no tenia prou diners per a grans regals. Així és que va gastar, el que per a ell era una enorme quantitat de diners, en comprar un rotlle sencer de paper metal.litzat amb dibuixos nadalencs. Potser un elegant embolcall podria substituir un contingut menys costós…

Però quan va anar a buscar el paper que havia guardat i va veure que ja no hi era, es va posar furiós.

  • Qui ha gastat el paper metal.litzat que estava guardat a l’armari? – va començar a cridar
  • Qui ha estat? Aquest paper era caríssim! Per a què l’heu fet servir?!?!

I així va seguir, fins que la seva filla petita de quatre anys se li va acostar i li va dir:

  • Vaig ser jo, papa, jo l’he fet servir.
  • Tu l’has fet servir? Sense permís?
  • Si papa… – i es va posar a plorar.
  • Aquest paper era caríssim. I no era per jugar, era per embolicar regals de Nadal…!
  • És que… – va voler explicar la nena.
  • És que ets una mal educada. El teu pare treballa com un burro cada dia per a què a casa no falti res i quan compro alguna cosa per què hi hagi un regal per a cada un, tu… Calla i escolta! Havies d’haver preguntat si podies fer-lo servir!
  • No podia preguntar papa… perquè era una sorpresa.
  • Quina sorpresa? Que ja no hi hauria paper per embolicar els regals? Tot el paper per un sol regal? I per a qui és aquest regal si es pot saber? – va preguntar el pare molt enfadat.

La nena es va posar a plorar i li va dir:

  • Era… per a tu papa…
  • Oh… perdona si t’he cridat filla, però és que el paper era molt car per a utilitzar-lo en un sol regal.
  • Si, papa… però és que la caixa era molt gran i va quedar tan maca!
  • Està bé… anem a veure aquesta caixa,… potser podrem aprofitar una mica de paper per a embolicar els regals de tots.

La nena va anar a buscar l’enorme caixa de la seva vella caseta de nines, embolicada amb el paper daurat i li va donar al seu pare tot dient:

  • Bon Nadal, papa!

El pare estava envaït per la tendresa de la nena i sentint-se culpable per no haver-la escoltat, desembolicava el regal intentant inútilment salvar el paper. Però va tornar a esclatar quan va obrir la caixa i va veure que no hi havia res a dins!

  • No saps que quan es fa un regal i s’embolica una caixa, encara que es faci utilitzant TOT un rotlle de paper,… S’HI HA de posar quelcom a dins? No saps que no es regala una caixa BUIDA!?!?!

La nena ploriquejant va abaixar el cap i li va dir:

  • És que la caixa no està buida…papa… Hi vaig bufar setanta petons dins de la caixa… Així, quan estiguis de viatge, com que jo no hi puc venir, t’emportes els petons que jo et vaig regalar per Nadal…

El pare es va sentir morir i li va demanar perdó per no PREGUNTAR, per no ENTENDRE, per no saber ESCOLTAR.

Joana Frigolé