SI POSES MÉS FOCUS EN LES TEVES FORTALESES, LA VIDA ÉS MOLT MÉS FÀCIL.

Entrevista de Xantal Llanvina. Programa Autèntics de El Punt Avui TV i  PUNTAVUI.  Girona, 8 d’Octubre de 2017.

Quan som conscients de com vivim les nostres emocions en el dia a dia i del que està passant, el canvi real apareix

Des de l’alegria, el benestar, la il·lusió i l’entusiasme, les coses són molt més senzilles per a tu i per als que t’envolten

IMG_5296

La coach Joana Frigolé aposta per potenciar totes les fortaleses de les persones més que intentar arreglar les mancances. En un món on prima l’individualisme i l’obtenció de resultats al preu que sigui, potser cal a vegades posar el fre i adonar-nos de qui som realment i on volem anar a parar. Escoltar les nostres emocions, entendre-les i, si cal, transformar-les. Si aprenem a estar connectats amb nosaltres mateixos, diu, la vida deixarà de ser una successió d’obligacions esgotadores i aprendrem a gaudir-ne.

“La gratitud pel que has rebut és una de les fonts més valuoses de benestar.” Donar les gràcies ens fa més feliços?

Ens facilita les coses. Vivim en una societat molt exigent que se centra molt en els defectes i en el que no funciona. Dediquem moltes hores a queixar-nos i mirem poc en el que sí que funciona o el que tenim. Posant més el focus en el que funciona, en les nostres fortaleses, la vida seria molt més fàcil. S’ha de dir i sentir la paraula gràcies. Quan arribes al vespre a casa després d’un dia dur, pensa en les coses que has rebut i que han funcionat. I també agrair més les coses als altres.

És ‘coach’ i parla molt d’ emocions, creences i accions…

Vinc de recursos humans i m’he anat adonant que les organitzacions i les famílies ens fem la vida complicada. La gent no és conscient que vivim sempre amb emocions negatives, provocades per creences o maneres de pensar que en lloc de fer-nos avançar ens fan patir. M’he anat especialitzant a indagar quines són les més recurrents. Si pensem de determinada manera estem alimentant emocions concretes: tristesa, ràbia i por, sobretot, que desgasten l’energia de la gent. Des de l’alegria, el benestar, la il·lusió i l’entusiasme, les coses són més fàcils.

I per què les persones es creen emocions negatives?

Una de molt arrelada és convertir les coses més quotidianes en una obligació. Vivim en una societat molt exigent, competitiva, i de les coses més normals en fem problemes. I no ho són! Si estàs viu, la rentadora s’ha de fer malbé, l’ordinador ha de fallar i alguna negociació que comptaves que sortiria bé no ho farà. Però això no són problemes: són aprenentatges.

Diu que mirem massa al passat i aconsella mirar molt bé el present perquè ens agradi el futur.

Vivim poc en l’ara i aquí perquè estem molt encallats en històries del passat. Els processos de coaching que faig, tenen tres passos. Primer: endreçar el passat, viure les experiències passades amb gratitud i veure que ens van servir per aprendre alguna cosa. Segon: la manera com vivim el present. Sabem la teoria però hem d’aprendre a asserenar-nos i fer el que toca en el moment. I per últim hi ha la capacitat d’il·lusionar-se pel futur. Hi ha molta gent que quan el mira el que veu és poca cosa; per tant, poca cosa generaràs.

I s’ha de prendre decisions. Vostè mateixa va deixar la feina per anar a fer de ‘coach’.

Treballava en recursos humans i veia que fent bons organigrames, definint els llocs, fent selecció, es milloraven moltes coses en l’aspecte organitzatiu, però sovint les persones seguien sent infelices. Vinc d’uns anys en què es feia molta formació en habilitats directives, tècniques de venda, de parlar en públic i de treballar en equip. Semblava que si els donaves tot això, tothom funcionava millor. Però a poc a poc arribes a la conclusió que les persones, per molt que sapiguem que hi ha coses que hem de fer diferents, no les fem si no hi ha un canvi des de dins. Fins que no es modifiquin les emocions de les persones, el voltant no canvia.

Hi ha moltes persones que pensen que el ‘coaching’ no serveix de res.

Quan les persones venen a fer coaching és perquè estan en un moment crític. Alguna cosa se’ls ha trencat o ha deixat de funcionar. A la feina, o on sigui. Mentre en la teva vida quotidiana vas funcionant i estàs bé, potser no necessites un coach perquè el coaching requereix un esforç. És un canvi intern que repercuteix en tots els àmbits. T’obre ulls per mirar en moltes direccions: d’on vens, què vols i si el que estàs fent ho voldries fer d’una altra manera. El coaching el que fa és ampliar les possibilitats de com podries viure la vida.

Em pot donar algun exemple de com el ‘coaching’ pot canviar una persona?

Potser un de típic seria el d’un directiu que ve desbordat, angoixat. Té l’èxit que buscava però no és feliç i nota que la família ha pagat un preu per tot això, i no estan bé. Llavors venen a fer un aprenentatge de com és que han arribat fins aquí, i fins a quin punt per arribar a ser el primer, han pagat un preu molt elevat en el pla personal. Sovint les persones que tenen èxit són molt exigents amb elles mateixes i no es deixen espai per fer res malament. Quan tens una edat, penses que potser no cal estar sempre més així i que voldries viure amb més calma, serenitat, amor i tendresa. Llavors comencen a viure la feina d’una manera diferent, a gaudir més de les relacions, a delegar millor, a no voler tenir el protagonisme només ells, a donar espai als altres perquè passin, etcètera.

Treballa potenciant les fortaleses, oi?

Aquesta és la idea: confiar en la persona i que ella es fixi més en tot el que ha fet bé. Qualsevol defecte que et vegis parla d’una virtut que tens. El que passa és que quan no saps dosificar les teves fortaleses, i les fas servir en excés, et pot perjudicar. Moltes coses que tu, o els altres, veuen com un defecte, són virtuts que tens però que has d’aprendre a fer servir. I és millor que no pas passar-nos la vida arreglant defectes.

Com descobrir talents?

Buscant moments en què has fet coses i t’has sentit molt satisfet i confiat en tu mateix. Moments en què gaudeixes i flueixes fent alguna cosa. Fluir és una emoció de present. És diferent de la tranquil·litat. És deixar sortir tot el que tens a dins. Moltes vegades hem estat educats per arribar lluny o per tenir feines amb futur i potser això ha fet que perdem el focus de quin és el nostre veritable talent.

Quina és la mancança més comuna? La manca d’autoestima?

La manca de confiança, per mi, és por. Només tenim cinc emocions: l’alegria, l’amor, la tristesa, la ràbia i la por. I l’autoestima o la poca confiança en un mateix, és por de no ser capaç, de no poder, de no arribar. La por és una emoció que viu en el futur i quan jo no confio sortir-me’n d’on estic ara és quan tinc poca autoestima. En general, quan la gent va a fer coaching, ho fa amb poca confiança per poder-se’n sortir amb els recursos que té ara.

Diu que no hem de separar l’àmbit personal del professional. Per què?

Quan tenim problemes, per exemple, per treballar en equip, o no saber dir que no, o de gestió del temps… ens passa a la feina i a casa. I moltes vegades és la mateixa competència, la mateixa dimensió, canviant coses en un lloc, serveixen per a l’altre. Quan ho treballes en global el canvi és brutal perquè millores tant a casa com a la feina. Tothom està content en tots els entorns.

Fa ‘coaching’ a empreses. Quin és el problema més greu entre directius i treballadors?

Els desacords. Generalment hi ha una menysvaloració: els directius solen creure que els equips no treballen prou i estan desmotivats, i els equips pensen que els caps no els marquen prou les funcions i el que haurien de fer. Hi ha poca conversa constructiva. En general, tant en la vida privada com en les organitzacions, hi ha poca capacitat per anar i demanar el que creus que és legítim. La gent ens queixem molt però fora de context i no sabem anar a les persones a demanar o oferir el que podríem.

També parla de millorar l’estat d’ànim. Com es pot fer?

Les organitzacions no s’adonen que si tu cada dia, o molt sovint, estàs trist, o t’enfades, o tens por, el teu estat d’ànim és el de l’emoció que tens més sovint. I a les organitzacions també passa. Hi ha empreses en què sempre es posa el focus en el que no funciona, hi ha crispació, gent amb qui hi ha mal rotllo… i tot això canvia l’estat d’ànim. Quan som conscients que la forma com vivim les nostres emocions en el dia a dia influeix en el que està passant, el canvi apareix.

Està preparant un llibre per Sant Jordi. Què hi destacarà?

Hi recullo el procés habitual de coaching i explico com treballo els conflictes de passat, com els endrecem i alliberem emocions que no serveixen. Parlo del mindfulness, present, tècniques de relaxació i també tot el tema de visió, mirar el futur i per últim, accions i com podem canviar.

REGALA GRATITUD

He estat pensant molts dies quin seria el regal idoni per aquest Nadal. Com sempre sol passar, les coses més senzilles són les més boniques. I he optat per regalar-te un joc que et connectarà amb la teva tendresa, alegria, orgull  i satisfacció.

dsc_6494

Et proposo que escullis a 5 persones per a jugar aquest joc. Han de ser persones que consideris que han fet quelcom valuós i útil per a tu, al llarg de la teva vida. Poden ser coses molt senzilles i, fins i tot, aparentment insignificants,  com un gest, una mirada, unes paraules, un detall, una resposta, … o decisions i accions molt més visibles i que han implicat grans canvis a la teva vida.

Genera un moment i unes circumstàncies per a poder-li dir. No t’amaguis darrera “el dia que vingui bé ja ho faré…”

Deixa-li clar què és el que va fer, com ho vas interpretar tú, i que va significar per a tu allò. No ho deixis amb un gràcies que respongui més a la cortesia que a l’amor.

Observa què et passa a tu i al teu cor a mesura que vas fent tot el procés. T’adonaràs que el que semblava un regal per als altres, ha estat un reconeixement que t’has fet a tu. Perquè has portat de nou al teu present i al teu cor tot el que has rebut dels altres  i això et fa sentir ric i ditxós.

La gratitud pel que has rebut és una de les fonts més valuoses de benestar i equilibri que et pots regalar i que pots regalar als altres.

Que tinguis un Nadal i proper any ple de gratitud!

©Joana Frigolé

CONTROLES O LIDERES LA TEVA VIDA

MARIPOSAS LIBERADAS

Tenim una capacitat increïble per a complicar-nos la vida. El procés comença quan centrem els nostres esforços en intentar tenir-ho tot controlat en lloc de posar en joc el nostre poder de liderar i influir. Si volem controlar, sempre anirem darrera de les circumstàncies. Si liderem, nosaltres decidirem com volem viure allò que ens passa.

La visió de la vida com a un munt de problemes a resoldre s’amaga darrera les queixes, el victimisme, el desànim o el sentiment de culpa. Però sobretot s’amaga darrera un munt d’autojustificacions, històries i relats que ens expliquem. Relats que, si bé semblen tenir una gran coherència lògica, ens porten a viure com si estiguéssim constantment  lluitant i superant obstacles. Així és com ens activem innecessàriament les emocions de ràbia, tristesa o por.  En definitiva, massa sovint acabem “malvivint la nostra vida” perquè no sabem percebre ni utilitzar els recursos que la naturalesa ens ha regalat.

Sense voler caure en el parany d’un excés de simplicitat, m’agradaria recollir de manera senzilla i pràctica algunes de les creences recurrents que ens esclavitzen i estan relacionades amb aquests patrons vitals.  

  •  Les obligacions.

Tenim el mal hàbit d’interpretar que totes les nostres eleccions i/o situacions en les que estem les hem de fer per obligació. Convertim la nostra quotidianitat en un munt d’obligacions esgotadores: m’he d’aixecar, he d’anar a treballar, he de portar els nens a l’escola, he d’anar al gimnàs, he d’anar a comprar, he de fer un informe, he d’anar a una reunióhe de canviar de feina, he d’anar al dinar de família, ... No ens cansa el que fem, sinó el sentiment d’obligació que hi posem quan ho fem. Moltes d’aquestes situacions  són fruit d’eleccions que vam fer en el passat o simplement de decisions que vam preferir no prendre.

Ho fas perquè ho has escollit (per acció o omissió) i perquè consideres que aporta algun valor. Si no ho vols fer, no ho facis. I si has decidit fer-ho, aprèn a fluir mentre fas el que fas. Veuràs com la vida et serà més senzilla. 

  •  La híper-responsabilitat.

A vegades anem per la vida fent el 150%. És a dir, que fem el 100% que ens pertoca segons el rol o lloc que ocupem i el 50% que hauria de fer algú altre. Tendim a sobrevalorar el que aportem, perquè de fet, moltes vegades aquests 150% que fem no donen massa beneficis els receptors. Simplement no deixem espai als altres per a assumir la part que els pertoca. Quan, a la llarga, ens adonem que ens hem envoltat de persones que només fan el 50% ens acabem enfadant i fent retrets que els altres no entenen. Ens responen amb sorpresa tenint en compte que fins aleshores no havíem demanat res ni deixat espai per a què ells actuessin.

Contràriament al que podem pensar, el que activa aquesta híper-responsabilitat no són interessos altruistes ni generosos, sinó la nostra necessitat de sentir-nos imprescindibles , de sentir-nos valuosos i estimats pels altres. També, amb freqüència,  aquesta forma de funcionament ens permet assegurar que ho tenim tot controlat i tot sortirà segons els nostres plans.

Fes allò en el que tu saps que aportes més valor.  Ni més ni menys. Si fas més, estàs menysvalorant a algú altre, però sobretot t’estàs sobrevalorant i això sempre passa factura. Algun dia t’hauran d’ajudar a gestionar l’estrès i crispació que t’haurà abocat a fer molt menys del que et pertocaria. Així és com obligaràs a algú a fer un 150% per tu.

  •  La gestió del temps.

Sovint caiem en el parany de creure que gestionem i organitzem el temps, com si juguéssim amb monedes o amb fitxes que podem col·locar en un caixó. Des d’aquesta creença el nostre repte és tenir-les ben ordenades i organitzades amb l’objectiu de fer-les cabre totes (tant les que ja teníem previstes posar-hi, com totes  les imprevistes que vagin sorgint). Jo sempre dic, que vivim la vida com si estiguéssim  dintre un rellotge i perdem la perspectiva, que el temps és la VIDA. Cada minut és de gran valor, perquè mai més tornarà. Per tant, no es tracta només d’organitzar, sinó que cal definir i decidir en cada moment quina és la nostra prioritat. Per a fer-ho ens pot ser de gran utilitat preguntar-nos si estem fent allò que aporta més valor per a nosaltres i pels que ens envolten. També per tal de distanciar-nos d’aquella urgència que sembla que ens crema, imaginar quin valor tindrà d’aquí 5 anys això que estem fent o quanta energia hi dedicaríem si ens quedes molt poc de vida.

El temps és vida. Per tant, no es gestiona, simplement es viu. Aprèn a detectar quan només  vius ordenant, organitzant, planificant i intentant “atrapar” el temps (o la vida). Inverteix la teva energia en les teves prioritats i centra’t intensament en el present per a fer-les possibles.  

  •  Els defectes, els punts febles i les mancances.

Hem après a mirar-nos, observar-nos i comparar-nos des del que ens falta, el que no tenim i el que no funciona. Jo en dic a corregir-nos amb bolígraf vermell i a posar-nos una nota per a poder-nos comparar amb els altres. Així doncs, tots solem tenir clar el que no volem o el que no hem de fer… Sovint creiem que canviar-ho ens requerirà un gran esforç i sacrifici.

Aquest paradigma està destinat a generar sentiments d’inferioritat, esgotament, tristesa i resignació. Però, de fet,  intentar evitar el que no vols que passi no genera cap possibilitat de canvi, perquè el nostre cervell no sap accionar-se en negatiu. El cervell necessita que li indiquis quin futur i quines accions vols.  Així ens mantenim cecs  per a veure i valorar el talent natural que ens fa diferents i especials.

Aprèn a valorar-te amb bolígraf verd i a discriminar quines són les fortaleses que t’han permès aconseguir els teus reptes i a superar els moments difícils al llarg de la teva vida. Quan t’observis t’adonaràs que aquestes fortaleses que caracteritzen el teu talent i tants beneficis t’han reportat, són les mateixes que quan t’has passat de dosi o les has aplicat quan no tocava… les has convertit en defectes.

Si vols treure rendiment al teu talent únic i irrepetible, aprèn a posar el focus en les teves fortaleses i a definir el que vols (i no pas el que no vols). 

  •  La indecisió permanent.  

En els nostres processos d’aprenentatge ens hem anat creant històries que ens permeten interpretar, entendre, explicar i auto-justificar les nostres experiències i la nostra realitat. A vegades ens poden resultar útils per a conèixer-nos a nosaltres mateixos i per a afrontar les situacions.

Però a vegades hi ha explicacions que ens mantenen en la indecisió permanent. En primer lloc em refereixo a les històries en espiral (no faig perquè no tinc, si tingués ho faria… però com que no tinc no ho  faig… que trist que estic perquè no faig… si tingués ho faria…). Aparentment quan ho escoltem sembla una anàlisi racional “causa-efecte”, però quedem atrapats en un discurs sense sortida que pot durar tota una vida.

També hi ha les històries dels 2 camins. Vull dir que hem de prendre una decisió i creiem que hi ha un camí correcte i un incorrecte, o un de bo i un de dolent. Ens genera molta por perquè si no encertem, l’oportunitat ja haurà passat i no hi  ha tornada enrere i això pot tenir unes conseqüències “terribles” (que de fet… tampoc objectivem). Simplement tenim por a “equivocar-nos” i no sabem ben be què seria equivocar-se. I així, els camins es tornen espirals.  Encara no hem après que a la vida la majoria de les decisions no estan implicant tirar-se a un barranc, ni decidir un camí, sinó que allò que decidim només formarà part d’un procés que hem de fer per a aprendre quelcom que ens servirà per més endavant.

Si t’enrotlles amb tu mateix no faràs ni deixaràs fer.  Fes una petita acció que et permeti sortir de la indecisió i recorda que tot el que facis forma part de processos d’aprenentatge que tens pendents de fer, tant si surt com tu havies planificat, com si el resultat es totalment diferent. 

  •  L’excés de necessitats.

 Sovint fem afirmacions del tipus: si no aconsegueixo això serà un desastre, sense aquesta persona no podria viure, si em passés allò seria horrorós, si no m’accepten no podré fer res,… Confondre el que t’agradaria que fos o passés amb quelcom imprescindible per a viure a la vida, provoca molt de sofriment innecessari, perquè el teu cos interpreta que ha d’activar la reacció emocional prevista per a la lluita o la catàstrofe. Guarda les teves energies per les coses realment importants i valuoses que pots perdre de veritat a la vida. Si ho fas, veuràs que no són tantes.

Aprèn a distingir el que necessites del que t’agradaria. Si converteixes els teus desitjos en necessitats imprescindibles et generaràs sofriment innecessari. Has d’aprendre que a vegades et passen coses que t’incomoden o no t’agraden, però podràs viure igual.

© JoanaFrigolé

PERQUÈ COSTA TANT CANVIAR O MILLORAR ALLÒ QUE NO T’AGRADA DE TU

14589817798_d17517a6e4_o

Sovint pensem i afirmem que hauríem de canviar o millorar algun tret que ens caracteritza. Tots tenim algun defecte pendent i/o en procés d’arreglar.
Vaja, que hem viscut amb la creença que vam sortir defectuosos de fàbrica. Els nostres pares ens van llançar al mercat de la vida, amb un caràcter que té alguna tara, que implicarà que ens comparem amb la resta de terrenals fent-nos menysvaloracions al llarg de tota la nostra vida.

Hem après a mirar-nos, observar-nos i comparar-nos des del que ens falta, el que no tenim i el que no funciona. De petits ens jutgen, ens renyen, ens avisen, ens aconsellen, ens fan notar,… tot allò que no hauríem de fer. De grans, no ens cal que ningú ens ho digui. Nosaltres som molt més durs i cruels amb nosaltres mateixos del que ho van ser els adults que ens van guiar en el seu moment.
Així doncs, tots solem tenir clar el que no volem o el que no hem de fer… Però quan més hi pensem més ens adonem que el nostre raonament es converteix en una trampa. És a dir que, quan més volem “controlar”, “millorar”… més força agafen aquestes emocions que no ens agraden de nosaltres mateixos. Així doncs, aquest paradigma que, amb bona intenció pot generar ganes de millorar i no acomodament, en la majoria de les ocasions provoca l’efecte contrari, és a dir esgotament, tristesa i resignació. I el que és més greu, ens genera ceguesa per a veure i valorar el talent natural que ens fa diferents i especials.

COM DONAR LA VOLTA AL PARADIGMA DELS “DEFECTES”?

Per sort, les coses són molt més senzilles del que nosaltres ens entestem en creure a vegades. Precisament aquesta característica que no ens agrada de nosaltres mateixos, té una altra cara que  reflexa el nostre talent natural.  Ens parla d’alguna fortalesa que ens ha estat i ens serà molt útil al llarg de la nostra vida.

  • Si et consideres insegur/a diu de tu que ets cautelós/a
  • Si et consideres impulsiu/va diu de tu que ets una persona decidida i resolutiva
  • Si et consideres massa perfeccionista  diu de tu que ets molt fiable quan els detalls tenen importància
  • ….

Així doncs, , es tracta que aprenguis a dosificar i utilitzar les teves fortaleses, utilitzant-les  al teu favor en el moment precís i en la dosi oportuna. Perquè és precisament quan n’abuses o l’utilitzes en excés, quan tu mateix/a ho converteixes en aquell defecte que tants maldecaps et genera. I com que l’inconscient no entén les negacions… quan menys volem que passi quelcom, més se’ns repeteix.

Poc a poc pots anar a aprenent a observar-te des de l’altre cara, la cara positiva, d’aquesta forma de reaccionar que no t’ agrada. I a partir d’aquí, donar nom a aquesta altra cara positiva, de manera que et puguis definir un repte en positiu. Es a dir, aprendre a dir-te:

EL QUE VOLS ACONSEGUIR  I LES ACCIONS QUE PODRIES FER, en lloc del que NO VULL SER o NO VULL FER

  • No em vull estressar ho transformem amb vull aprendre a estimar-me i cuidar-me
  • No em vull enfadar ho transformem amb vull aprendre a tenir converses constructives
  • No vull ser insegur ho transformem amb vull aprendre a confiar en mi mateix i en els altres
  • No vull ser impulsiu/va ho transformem amb vull aprendre a comptar fins a deu i a respirar abans d’actuar

Aprendràs a generar-te un impacte de confiança i plenitud a la teva vida present i futura, quan transformis la teva percepció en ACCIONS en POSITIU i  et centris en potenciar les teves fortaleses, en lloc de focalitzar la teva energia en arreglar defectes.

©Joana Frigolél

AMB LES EMOCIONS AL TEU FAVOR

AMB LES EMOCIONS AL TEU FAVOR

Et desitjo que visquis un 2014:

  • Mirant cap al futur impulsant la proactivitat, l’optimisme, l’alegria, l’humor, l’eufòria, la il·lusió i la confiança.
  • Gaudint del present i donant-te permís per a assaborir la tranquil·litat, la serenitat i la  gratitud.
  • Deixant anar creences del passat que ja no et serveixen i acceptant allò que fins ara t’has estat negant, deixant fluir la tristesa.
  • Defensant allò que vols preservar activant la ràbia.
  • Preparant-te per a  explorar noves possibilitats i alternatives de futur alimentant la curiositat, la inquietud i l’amor per la incertesa.
  • Minimitzant els riscos de perdre allò que és valuós per tu, deixant que la  por et faci companyia.
  • Assumint riscos i superant adversitats posant en joc la valentia.

Sigui quina sigui l’emoció que utilitzis en cada moment, recorda que la més poderosa de totes és l’AMOR.

Per tant et desitjo que puguis estimar totes les emocions que la naturalesa t’ha regalat i gaudeixis utilitzant-les al teu favor, en els moments i dosis oportunes.

©Joana Frigolé

APRÈN A LIDERAR I TRANSFORMAR EL CANVI

Publicat el 5 d’Octubre de 2012 a “Coaching i Recursos Humans a un clic”

Tal com afirma Warren Bennis, el lider és aquella persona que:

  • Té capacitat per a crear una visió apassionant
  • Transformar-la en realitat
  • Mantenir-la durant molt temps

Observa’t a tu mateix i mira en quin d’aquests aspectes se t’obren oportunitats de millora.

  • Aprèn a no encallar-te en el COM faràs les coses.
  • Aprèn a imaginar i somiar, com serien les coses en el futur, si ja haguessis superat totes les dificultats que tens ara en el COM.
  • Aprèn a donar la volta a totes les dificultats que t’apuntin les persones del teu voltant que viuen en la queixa i el lament.
  • Aprèn a generar paradigmes que obrin possibilitats, convertint les dificultats en oportunitats.

I recorda, el món no està fet de “solucions”, sinó de la capacitat de generar alternatives i possibilitats on tothom hi veu dificultats.

©Joana Frigolé

L’EQUILIBRI ENTRE LA POR I LA CONFIANÇA

Publicat el 13 de Setembre 2011 a “Coaching i Recursos Humans a un clic”

Quan estic davant d’un/a coachee, que arriba a les sessions carregat/da de: preocupacions, decepcions, dubtes per alguna decisió a prendre, inseguretat, desconfiança cap als altres o, simplement, desitja posar en ordre les inquietuds i reptes que vol assolir…, m’il·lusiona i m’engresca saber que d’aquí un temps, quan hàgim recorregut el camí emprès, afloraran en aquesta persona unes capacitats, potencial i energia ara mateix imperceptibles.

Jo jugo amb avantatge. M’ho miro des de fora. I com és ben sabut, sempre és més fàcil observar amb més imparcialitat els problemes dels altres que els propis. Però, sobretot, m’acompanya la premissa de partida, de qualsevol coach professional, que la capacitat de les persones per a generar noves realitats és molt més gran del que som capaços de percebre.

Així doncs, el meu repte, és el d’acompanyar-lo en un procés que li permeti ampliar la seva mirada de la realitat, descobrint les creences que el limiten, les experiències del passat que el condicionen i les pors que el frenen. En aquest procés em sol ajudar el dibuix d’un nou equilibri entre 2 forces molt poderoses, tant per a impulsar-nos com per a frenar totes les nostres capacitats:

La POR versus la CONFIANÇA

LA POR:

La por es centra sempre en EL COST de les nostres actuacions. Té com a gran companya l’afirmació de punt i final: NO PUC.

La por a perdre quelcom que vaig aconseguir en el passat (estatus, prestigi social, beneficis econòmics, estabilitat, seguretat,…); la por que se’ns genera quan visualitzem el futur afrontant les dificultats que preveiem (por a no ser capaços, por a no poder convèncer als altres, por a no saber, por a equivocar-se,…) o simplement, por a tornar a reviure “aquella por” que vam tenir en el passat.

La por, ben dosificada, és imprescindible i beneficiosa: ens dóna cautela, interès per a indagar els perjudicis que ens podria provocar la nostra decisió i, per tant, a prendre precaucions, a preparar-nos, a valorar els riscos que estem disposats a assumir i a acceptar que hi ha moltes variables que escapen del nostre control. En definitiva, a assumir la responsabilitat de les conseqüències de la nostra decisió, passi el que passi.

Però quan és excessiva ens bloqueja i ens limita, amb l’agreujant que no sempre és fàcil detectar-la. Em refereixo a que els nens petits la solen mostrar de forma evident, plorant i demanant ajuda. Però els adults hem anat generant altres recursos molt més sofisticats per a no mostrar-la amb tanta evidència. Generalment amb un munt d’explicacions i excuses àmpliament justificades, “raonades” i aparentment objectives, que ens autoexpliquen, i també serveixen per a justificar-nos davant dels altres, el perquè no fem o no actuem (igualment no servirà de res, em diran que no, s’enfadaran, ja estic bé com estic, ja ho he provat 1000 vegades, jo sóc així, ells són aixà,…).

De fet, gastem massa energies amagant la por. Ajudar al coachee a descobrir i acceptar la por com a legítima i alliberar-lo dels esforços que dedica a les autojustificacions, és el primer pas, que li permet fer un salt cap a la confiança.

LA CONFIANÇA:

La confiança es centra en els BENEFICIS que podem obtenir amb les nostres actuacions, porta com a companya “JO VULL” i es basa en 3 pilars:

  • La sinceritat amb mi mateix i cap als altres per a no justificar-me ni buscar excuses per no fer. Acceptant que, tot i tenir por, assumeixo la responsabilitat de les meves decisions i estic compromès amb lluitar per a aconseguir el QUE VULL.
  • La meva capacitat per a buscar experiències de referència en el meu passat en les que sí he estat capaç de superar les adversitats, dificultats o reptes, de forma que em sigui més fàcil identificar els pensaments, els sentiments, les emocions i la valentia que en aquells moments s’evidenciaven en mi.
  • Capacitat per a desgranar i discriminar les competències i fortaleses que m’han acompanyat fins ara per assolir els meus reptes i també de ser conscient de les vulnerabilitats que em caldrà aprendre a gestionar.

La confiança, dedica molt poc temps a donar explicacions sobre el passat. Únicament, en recull tots aquells aprenentatges que li poden servir per a generar un futur millor.

Recolzada en aquests 3 pilars, és clau i necessària per a veure i captar oportunitats on els altres només hi troben dificultats. Per a mantenir-se ferm davant els entrebancs a curt termini, perquè estem compromesos amb els reptes que ens hem plantejat a llarg termini. I ho fem des de la modèstia i la humilitat d’acceptar que cometrem errors i moltes coses s’escaparan de la nostra possibilitat de control. Però, la lectura constructiva que hem fet del passat ens indica que aquests errors seran precisament els que ens ajudaran a aprendre a ballar i dansar amb una realitat que no sempre és, ni serà, tal com la hem dissenyat als nostres somnis.

L’EQUILIBRI ENTRE LA POR I LA CONFIANÇA:

L’equilibri entre aquestes 2 forces (el COST / BENEFICI) és el que em permet passar del NOMÉS PUC, EM FALTA, SI TINGUÉS,… del present cap EL QUE VULL I EL QUE JA TINC per a començar el meu camí cap al futur. Fa un temps enrere, un emprenedor m’ho expressava així:

  • Tinc por, tinc la sensació que em tiro a un precipici i no sé exactament què estaré fent d’aquí un temps. Però sé a on vaig, sé el que vull, compto amb una experiència molt bona i tinc molts bons contactes.

La valentia no està renyida amb la por. Simplement, els coachees que es senten valents, han aconseguit acceptar-la, tenir en compte els seus avisos, però sense quedar-s’hi enganxats.

Detectem que se’ns desequilibren aquestes forces quan les nostres mirades es focalitzen en excés cap al:

  • COST: La por està guanyant terreny sobre la confiança. Evidentment no alimentem la confiança si només dirigim la nostra mirada cap el que podem perdre, els costos i les dificultats. Haurem d’aprendre a observar el que podríem guanyar.
  • BENEFICI: La confiança és excessiva quan no percebem cap dificultat. La nostra mirada només es focalitza en els beneficis que obtindrem al final del procés, el que guanyarem i en les facilitats que tenim per a assolir-lo. No sabrem aprofitar les avantatges de la por, si no donem una ullada a les dificultats o en el que haurem d’aprendre per a arribar-hi.

Quan el coachee inicia el seu procés no sol ser conscient del desequilibri en aquesta balança tant important per a gestionar les adversitats i la incertesa. Sí que manifesta que les persones que l’envolten, li aconsellen un canvi. Però sent que els consells que li donen no l’estan ajudant. Al contrari, sovint, el fan sentir més impotent. Generalment, la gent l’aconsella “solucions” que poc tenen a veure amb aquest procés (hauria de desconnectar, no s’hauria de preocupar, no passarà res, els altres encara ho fan pitjor,…). D’una forma o altra, el coachee percep que ja ha provat totes aquestes receptes, però que hi ha quelcom més… que li impedeix gaudir i agrair a la vida tot el que n’ha rebut.

Saber trobar la forma de preguntar i acompanyar emocionalment al coachee, de manera que sigui capaç de replantejar-se i posar en dubte la seva forma d’interpretar la realitat és la clau per a què descobreixi les autolimitacions de canvi que s’està autoimposant. I és aleshores, quan aflora la potencia, el cabal de possibilitats, les capacitats, l’entusiasme,… Tot allò que ja estava latent en aquella persona aparentment indefensa, fins que no ha estat capaç de canviar el focus de la seva mirada:

  • LA POR I LA CONFIANÇA han signat l’aliança i es podran mostrar, amb naturalitat i espontaneïtat, tant amb un mateix com de cara als altres.

Evidentment, és aleshores quan el coachee es dóna permís per a confessar que ara té més por que mai, ara haurà de començar a dirigir la pròpia vida. És un moment en què és molt possible que es permeti el luxe de plorar i al mateix temps mostrar una tremenda alegria i sensació de llibertat. És aleshores, que riem i compartim l’alegria plegats.

De nou valia la pena LA CONFIANÇA que vaig dipositar en les potencialitats d’aquell coachee i també en la meva capacitat per ajudar-lo. A l’hora, és el moment de donar les gràcies a LA POR, una companya que m’ha ajudat, a estar alerta i detectar si la meva forma d’acompanyar-lo no li estava essent útil.

©Joana Frigolé