CONTROLES O LIDERES LA TEVA VIDA

MARIPOSAS LIBERADAS

Tenim una capacitat increïble per a complicar-nos la vida. El procés comença quan centrem els nostres esforços en intentar tenir-ho tot controlat en lloc de posar en joc el nostre poder de liderar i influir. Si volem controlar, sempre anirem darrera de les circumstàncies. Si liderem, nosaltres decidirem com volem viure allò que ens passa.

La visió de la vida com a un munt de problemes a resoldre s’amaga darrera les queixes, el victimisme, el desànim o el sentiment de culpa. Però sobretot s’amaga darrera un munt d’autojustificacions, històries i relats que ens expliquem. Relats que, si bé semblen tenir una gran coherència lògica, ens porten a viure com si estiguéssim constantment  lluitant i superant obstacles. Així és com ens activem innecessàriament les emocions de ràbia, tristesa o por.  En definitiva, massa sovint acabem “malvivint la nostra vida” perquè no sabem percebre ni utilitzar els recursos que la naturalesa ens ha regalat.

Sense voler caure en el parany d’un excés de simplicitat, m’agradaria recollir de manera senzilla i pràctica algunes de les creences recurrents que ens esclavitzen i estan relacionades amb aquests patrons vitals.  

  •  Les obligacions.

Tenim el mal hàbit d’interpretar que totes les nostres eleccions i/o situacions en les que estem les hem de fer per obligació. Convertim la nostra quotidianitat en un munt d’obligacions esgotadores: m’he d’aixecar, he d’anar a treballar, he de portar els nens a l’escola, he d’anar al gimnàs, he d’anar a comprar, he de fer un informe, he d’anar a una reunióhe de canviar de feina, he d’anar al dinar de família, ... No ens cansa el que fem, sinó el sentiment d’obligació que hi posem quan ho fem. Moltes d’aquestes situacions  són fruit d’eleccions que vam fer en el passat o simplement de decisions que vam preferir no prendre.

Ho fas perquè ho has escollit (per acció o omissió) i perquè consideres que aporta algun valor. Si no ho vols fer, no ho facis. I si has decidit fer-ho, aprèn a fluir mentre fas el que fas. Veuràs com la vida et serà més senzilla. 

  •  La híper-responsabilitat.

A vegades anem per la vida fent el 150%. És a dir, que fem el 100% que ens pertoca segons el rol o lloc que ocupem i el 50% que hauria de fer algú altre. Tendim a sobrevalorar el que aportem, perquè de fet, moltes vegades aquests 150% que fem no donen massa beneficis els receptors. Simplement no deixem espai als altres per a assumir la part que els pertoca. Quan, a la llarga, ens adonem que ens hem envoltat de persones que només fan el 50% ens acabem enfadant i fent retrets que els altres no entenen. Ens responen amb sorpresa tenint en compte que fins aleshores no havíem demanat res ni deixat espai per a què ells actuessin.

Contràriament al que podem pensar, el que activa aquesta híper-responsabilitat no són interessos altruistes ni generosos, sinó la nostra necessitat de sentir-nos imprescindibles , de sentir-nos valuosos i estimats pels altres. També, amb freqüència,  aquesta forma de funcionament ens permet assegurar que ho tenim tot controlat i tot sortirà segons els nostres plans.

Fes allò en el que tu saps que aportes més valor.  Ni més ni menys. Si fas més, estàs menysvalorant a algú altre, però sobretot t’estàs sobrevalorant i això sempre passa factura. Algun dia t’hauran d’ajudar a gestionar l’estrès i crispació que t’haurà abocat a fer molt menys del que et pertocaria. Així és com obligaràs a algú a fer un 150% per tu.

  •  La gestió del temps.

Sovint caiem en el parany de creure que gestionem i organitzem el temps, com si juguéssim amb monedes o amb fitxes que podem col·locar en un caixó. Des d’aquesta creença el nostre repte és tenir-les ben ordenades i organitzades amb l’objectiu de fer-les cabre totes (tant les que ja teníem previstes posar-hi, com totes  les imprevistes que vagin sorgint). Jo sempre dic, que vivim la vida com si estiguéssim  dintre un rellotge i perdem la perspectiva, que el temps és la VIDA. Cada minut és de gran valor, perquè mai més tornarà. Per tant, no es tracta només d’organitzar, sinó que cal definir i decidir en cada moment quina és la nostra prioritat. Per a fer-ho ens pot ser de gran utilitat preguntar-nos si estem fent allò que aporta més valor per a nosaltres i pels que ens envolten. També per tal de distanciar-nos d’aquella urgència que sembla que ens crema, imaginar quin valor tindrà d’aquí 5 anys això que estem fent o quanta energia hi dedicaríem si ens quedes molt poc de vida.

El temps és vida. Per tant, no es gestiona, simplement es viu. Aprèn a detectar quan només  vius ordenant, organitzant, planificant i intentant “atrapar” el temps (o la vida). Inverteix la teva energia en les teves prioritats i centra’t intensament en el present per a fer-les possibles.  

  •  Els defectes, els punts febles i les mancances.

Hem après a mirar-nos, observar-nos i comparar-nos des del que ens falta, el que no tenim i el que no funciona. Jo en dic a corregir-nos amb bolígraf vermell i a posar-nos una nota per a poder-nos comparar amb els altres. Així doncs, tots solem tenir clar el que no volem o el que no hem de fer… Sovint creiem que canviar-ho ens requerirà un gran esforç i sacrifici.

Aquest paradigma està destinat a generar sentiments d’inferioritat, esgotament, tristesa i resignació. Però, de fet,  intentar evitar el que no vols que passi no genera cap possibilitat de canvi, perquè el nostre cervell no sap accionar-se en negatiu. El cervell necessita que li indiquis quin futur i quines accions vols.  Així ens mantenim cecs  per a veure i valorar el talent natural que ens fa diferents i especials.

Aprèn a valorar-te amb bolígraf verd i a discriminar quines són les fortaleses que t’han permès aconseguir els teus reptes i a superar els moments difícils al llarg de la teva vida. Quan t’observis t’adonaràs que aquestes fortaleses que caracteritzen el teu talent i tants beneficis t’han reportat, són les mateixes que quan t’has passat de dosi o les has aplicat quan no tocava… les has convertit en defectes.

Si vols treure rendiment al teu talent únic i irrepetible, aprèn a posar el focus en les teves fortaleses i a definir el que vols (i no pas el que no vols). 

  •  La indecisió permanent.  

En els nostres processos d’aprenentatge ens hem anat creant històries que ens permeten interpretar, entendre, explicar i auto-justificar les nostres experiències i la nostra realitat. A vegades ens poden resultar útils per a conèixer-nos a nosaltres mateixos i per a afrontar les situacions.

Però a vegades hi ha explicacions que ens mantenen en la indecisió permanent. En primer lloc em refereixo a les històries en espiral (no faig perquè no tinc, si tingués ho faria… però com que no tinc no ho  faig… que trist que estic perquè no faig… si tingués ho faria…). Aparentment quan ho escoltem sembla una anàlisi racional “causa-efecte”, però quedem atrapats en un discurs sense sortida que pot durar tota una vida.

També hi ha les històries dels 2 camins. Vull dir que hem de prendre una decisió i creiem que hi ha un camí correcte i un incorrecte, o un de bo i un de dolent. Ens genera molta por perquè si no encertem, l’oportunitat ja haurà passat i no hi  ha tornada enrere i això pot tenir unes conseqüències “terribles” (que de fet… tampoc objectivem). Simplement tenim por a “equivocar-nos” i no sabem ben be què seria equivocar-se. I així, els camins es tornen espirals.  Encara no hem après que a la vida la majoria de les decisions no estan implicant tirar-se a un barranc, ni decidir un camí, sinó que allò que decidim només formarà part d’un procés que hem de fer per a aprendre quelcom que ens servirà per més endavant.

Si t’enrotlles amb tu mateix no faràs ni deixaràs fer.  Fes una petita acció que et permeti sortir de la indecisió i recorda que tot el que facis forma part de processos d’aprenentatge que tens pendents de fer, tant si surt com tu havies planificat, com si el resultat es totalment diferent. 

  •  L’excés de necessitats.

 Sovint fem afirmacions del tipus: si no aconsegueixo això serà un desastre, sense aquesta persona no podria viure, si em passés allò seria horrorós, si no m’accepten no podré fer res,… Confondre el que t’agradaria que fos o passés amb quelcom imprescindible per a viure a la vida, provoca molt de sofriment innecessari, perquè el teu cos interpreta que ha d’activar la reacció emocional prevista per a la lluita o la catàstrofe. Guarda les teves energies per les coses realment importants i valuoses que pots perdre de veritat a la vida. Si ho fas, veuràs que no són tantes.

Aprèn a distingir el que necessites del que t’agradaria. Si converteixes els teus desitjos en necessitats imprescindibles et generaràs sofriment innecessari. Has d’aprendre que a vegades et passen coses que t’incomoden o no t’agraden, però podràs viure igual.

© JoanaFrigolé

PERQUÈ COSTA TANT CANVIAR O MILLORAR ALLÒ QUE NO T’AGRADA DE TU

14589817798_d17517a6e4_o

Sovint pensem i afirmem que hauríem de canviar o millorar algun tret que ens caracteritza. Tots tenim algun defecte pendent i/o en procés d’arreglar.
Vaja, que hem viscut amb la creença que vam sortir defectuosos de fàbrica. Els nostres pares ens van llançar al mercat de la vida, amb un caràcter que té alguna tara, que implicarà que ens comparem amb la resta de terrenals fent-nos menysvaloracions al llarg de tota la nostra vida.

Hem après a mirar-nos, observar-nos i comparar-nos des del que ens falta, el que no tenim i el que no funciona. De petits ens jutgen, ens renyen, ens avisen, ens aconsellen, ens fan notar,… tot allò que no hauríem de fer. De grans, no ens cal que ningú ens ho digui. Nosaltres som molt més durs i cruels amb nosaltres mateixos del que ho van ser els adults que ens van guiar en el seu moment.
Així doncs, tots solem tenir clar el que no volem o el que no hem de fer… Però quan més hi pensem més ens adonem que el nostre raonament es converteix en una trampa. És a dir que, quan més volem “controlar”, “millorar”… més força agafen aquestes emocions que no ens agraden de nosaltres mateixos. Així doncs, aquest paradigma que, amb bona intenció pot generar ganes de millorar i no acomodament, en la majoria de les ocasions provoca l’efecte contrari, és a dir esgotament, tristesa i resignació. I el que és més greu, ens genera ceguesa per a veure i valorar el talent natural que ens fa diferents i especials.

COM DONAR LA VOLTA AL PARADIGMA DELS “DEFECTES”?

Per sort, les coses són molt més senzilles del que nosaltres ens entestem en creure a vegades. Precisament aquesta característica que no ens agrada de nosaltres mateixos, té una altra cara que  reflexa el nostre talent natural.  Ens parla d’alguna fortalesa que ens ha estat i ens serà molt útil al llarg de la nostra vida.

  • Si et consideres insegur/a diu de tu que ets cautelós/a
  • Si et consideres impulsiu/va diu de tu que ets una persona decidida i resolutiva
  • Si et consideres massa perfeccionista  diu de tu que ets molt fiable quan els detalls tenen importància
  • ….

Així doncs, , es tracta que aprenguis a dosificar i utilitzar les teves fortaleses, utilitzant-les  al teu favor en el moment precís i en la dosi oportuna. Perquè és precisament quan n’abuses o l’utilitzes en excés, quan tu mateix/a ho converteixes en aquell defecte que tants maldecaps et genera. I com que l’inconscient no entén les negacions… quan menys volem que passi quelcom, més se’ns repeteix.

Poc a poc pots anar a aprenent a observar-te des de l’altre cara, la cara positiva, d’aquesta forma de reaccionar que no t’ agrada. I a partir d’aquí, donar nom a aquesta altra cara positiva, de manera que et puguis definir un repte en positiu. Es a dir, aprendre a dir-te:

EL QUE VOLS ACONSEGUIR  I LES ACCIONS QUE PODRIES FER, en lloc del que NO VULL SER o NO VULL FER

  • No em vull estressar ho transformem amb vull aprendre a estimar-me i cuidar-me
  • No em vull enfadar ho transformem amb vull aprendre a tenir converses constructives
  • No vull ser insegur ho transformem amb vull aprendre a confiar en mi mateix i en els altres
  • No vull ser impulsiu/va ho transformem amb vull aprendre a comptar fins a deu i a respirar abans d’actuar

Aprendràs a generar-te un impacte de confiança i plenitud a la teva vida present i futura, quan transformis la teva percepció en ACCIONS en POSITIU i  et centris en potenciar les teves fortaleses, en lloc de focalitzar la teva energia en arreglar defectes.

©Joana Frigolél

APRÈN A LIDERAR I TRANSFORMAR EL CANVI

Publicat el 5 d’Octubre de 2012 a “Coaching i Recursos Humans a un clic”

Tal com afirma Warren Bennis, el lider és aquella persona que:

  • Té capacitat per a crear una visió apassionant
  • Transformar-la en realitat
  • Mantenir-la durant molt temps

Observa’t a tu mateix i mira en quin d’aquests aspectes se t’obren oportunitats de millora.

  • Aprèn a no encallar-te en el COM faràs les coses.
  • Aprèn a imaginar i somiar, com serien les coses en el futur, si ja haguessis superat totes les dificultats que tens ara en el COM.
  • Aprèn a donar la volta a totes les dificultats que t’apuntin les persones del teu voltant que viuen en la queixa i el lament.
  • Aprèn a generar paradigmes que obrin possibilitats, convertint les dificultats en oportunitats.

I recorda, el món no està fet de “solucions”, sinó de la capacitat de generar alternatives i possibilitats on tothom hi veu dificultats.

©Joana Frigolé

APRENDRE A GESTIONAR I SUPERAR LES ADVERSITATS

Publicat el 4 d’octubre de 2012 a “Coaching i Recursos Humans a un clic”

La nostra capacitat per a generar noves realitats és molt més gran del que som capaços de percebre.

Però les nostres creences ens limiten, el passat ens condiciona i les pors frenen les nostres inquietuds de millora.

Partint de les fortaleses i dels èxits que ja has assolit, treballa amb tu mateix per a descobrir els hàbits que t’influeixen, et condicionen i et priven d’aconseguir els reptes que et planteges.

  • Deixa enrera el ressentiment, la resignació i la queixa improductiva.
  • Posa l’alegria, l’optimisme, l’entusiasme i la valentia al teu favor!

©Joana Frigolé

L’EQUILIBRI ENTRE LA POR I LA CONFIANÇA

Publicat el 13 de Setembre 2011 a “Coaching i Recursos Humans a un clic”

Quan estic davant d’un/a coachee, que arriba a les sessions carregat/da de: preocupacions, decepcions, dubtes per alguna decisió a prendre, inseguretat, desconfiança cap als altres o, simplement, desitja posar en ordre les inquietuds i reptes que vol assolir…, m’il·lusiona i m’engresca saber que d’aquí un temps, quan hàgim recorregut el camí emprès, afloraran en aquesta persona unes capacitats, potencial i energia ara mateix imperceptibles.

Jo jugo amb avantatge. M’ho miro des de fora. I com és ben sabut, sempre és més fàcil observar amb més imparcialitat els problemes dels altres que els propis. Però, sobretot, m’acompanya la premissa de partida, de qualsevol coach professional, que la capacitat de les persones per a generar noves realitats és molt més gran del que som capaços de percebre.

Així doncs, el meu repte, és el d’acompanyar-lo en un procés que li permeti ampliar la seva mirada de la realitat, descobrint les creences que el limiten, les experiències del passat que el condicionen i les pors que el frenen. En aquest procés em sol ajudar el dibuix d’un nou equilibri entre 2 forces molt poderoses, tant per a impulsar-nos com per a frenar totes les nostres capacitats:

La POR versus la CONFIANÇA

LA POR:

La por es centra sempre en EL COST de les nostres actuacions. Té com a gran companya l’afirmació de punt i final: NO PUC.

La por a perdre quelcom que vaig aconseguir en el passat (estatus, prestigi social, beneficis econòmics, estabilitat, seguretat,…); la por que se’ns genera quan visualitzem el futur afrontant les dificultats que preveiem (por a no ser capaços, por a no poder convèncer als altres, por a no saber, por a equivocar-se,…) o simplement, por a tornar a reviure “aquella por” que vam tenir en el passat.

La por, ben dosificada, és imprescindible i beneficiosa: ens dóna cautela, interès per a indagar els perjudicis que ens podria provocar la nostra decisió i, per tant, a prendre precaucions, a preparar-nos, a valorar els riscos que estem disposats a assumir i a acceptar que hi ha moltes variables que escapen del nostre control. En definitiva, a assumir la responsabilitat de les conseqüències de la nostra decisió, passi el que passi.

Però quan és excessiva ens bloqueja i ens limita, amb l’agreujant que no sempre és fàcil detectar-la. Em refereixo a que els nens petits la solen mostrar de forma evident, plorant i demanant ajuda. Però els adults hem anat generant altres recursos molt més sofisticats per a no mostrar-la amb tanta evidència. Generalment amb un munt d’explicacions i excuses àmpliament justificades, “raonades” i aparentment objectives, que ens autoexpliquen, i també serveixen per a justificar-nos davant dels altres, el perquè no fem o no actuem (igualment no servirà de res, em diran que no, s’enfadaran, ja estic bé com estic, ja ho he provat 1000 vegades, jo sóc així, ells són aixà,…).

De fet, gastem massa energies amagant la por. Ajudar al coachee a descobrir i acceptar la por com a legítima i alliberar-lo dels esforços que dedica a les autojustificacions, és el primer pas, que li permet fer un salt cap a la confiança.

LA CONFIANÇA:

La confiança es centra en els BENEFICIS que podem obtenir amb les nostres actuacions, porta com a companya “JO VULL” i es basa en 3 pilars:

  • La sinceritat amb mi mateix i cap als altres per a no justificar-me ni buscar excuses per no fer. Acceptant que, tot i tenir por, assumeixo la responsabilitat de les meves decisions i estic compromès amb lluitar per a aconseguir el QUE VULL.
  • La meva capacitat per a buscar experiències de referència en el meu passat en les que sí he estat capaç de superar les adversitats, dificultats o reptes, de forma que em sigui més fàcil identificar els pensaments, els sentiments, les emocions i la valentia que en aquells moments s’evidenciaven en mi.
  • Capacitat per a desgranar i discriminar les competències i fortaleses que m’han acompanyat fins ara per assolir els meus reptes i també de ser conscient de les vulnerabilitats que em caldrà aprendre a gestionar.

La confiança, dedica molt poc temps a donar explicacions sobre el passat. Únicament, en recull tots aquells aprenentatges que li poden servir per a generar un futur millor.

Recolzada en aquests 3 pilars, és clau i necessària per a veure i captar oportunitats on els altres només hi troben dificultats. Per a mantenir-se ferm davant els entrebancs a curt termini, perquè estem compromesos amb els reptes que ens hem plantejat a llarg termini. I ho fem des de la modèstia i la humilitat d’acceptar que cometrem errors i moltes coses s’escaparan de la nostra possibilitat de control. Però, la lectura constructiva que hem fet del passat ens indica que aquests errors seran precisament els que ens ajudaran a aprendre a ballar i dansar amb una realitat que no sempre és, ni serà, tal com la hem dissenyat als nostres somnis.

L’EQUILIBRI ENTRE LA POR I LA CONFIANÇA:

L’equilibri entre aquestes 2 forces (el COST / BENEFICI) és el que em permet passar del NOMÉS PUC, EM FALTA, SI TINGUÉS,… del present cap EL QUE VULL I EL QUE JA TINC per a començar el meu camí cap al futur. Fa un temps enrere, un emprenedor m’ho expressava així:

  • Tinc por, tinc la sensació que em tiro a un precipici i no sé exactament què estaré fent d’aquí un temps. Però sé a on vaig, sé el que vull, compto amb una experiència molt bona i tinc molts bons contactes.

La valentia no està renyida amb la por. Simplement, els coachees que es senten valents, han aconseguit acceptar-la, tenir en compte els seus avisos, però sense quedar-s’hi enganxats.

Detectem que se’ns desequilibren aquestes forces quan les nostres mirades es focalitzen en excés cap al:

  • COST: La por està guanyant terreny sobre la confiança. Evidentment no alimentem la confiança si només dirigim la nostra mirada cap el que podem perdre, els costos i les dificultats. Haurem d’aprendre a observar el que podríem guanyar.
  • BENEFICI: La confiança és excessiva quan no percebem cap dificultat. La nostra mirada només es focalitza en els beneficis que obtindrem al final del procés, el que guanyarem i en les facilitats que tenim per a assolir-lo. No sabrem aprofitar les avantatges de la por, si no donem una ullada a les dificultats o en el que haurem d’aprendre per a arribar-hi.

Quan el coachee inicia el seu procés no sol ser conscient del desequilibri en aquesta balança tant important per a gestionar les adversitats i la incertesa. Sí que manifesta que les persones que l’envolten, li aconsellen un canvi. Però sent que els consells que li donen no l’estan ajudant. Al contrari, sovint, el fan sentir més impotent. Generalment, la gent l’aconsella “solucions” que poc tenen a veure amb aquest procés (hauria de desconnectar, no s’hauria de preocupar, no passarà res, els altres encara ho fan pitjor,…). D’una forma o altra, el coachee percep que ja ha provat totes aquestes receptes, però que hi ha quelcom més… que li impedeix gaudir i agrair a la vida tot el que n’ha rebut.

Saber trobar la forma de preguntar i acompanyar emocionalment al coachee, de manera que sigui capaç de replantejar-se i posar en dubte la seva forma d’interpretar la realitat és la clau per a què descobreixi les autolimitacions de canvi que s’està autoimposant. I és aleshores, quan aflora la potencia, el cabal de possibilitats, les capacitats, l’entusiasme,… Tot allò que ja estava latent en aquella persona aparentment indefensa, fins que no ha estat capaç de canviar el focus de la seva mirada:

  • LA POR I LA CONFIANÇA han signat l’aliança i es podran mostrar, amb naturalitat i espontaneïtat, tant amb un mateix com de cara als altres.

Evidentment, és aleshores quan el coachee es dóna permís per a confessar que ara té més por que mai, ara haurà de començar a dirigir la pròpia vida. És un moment en què és molt possible que es permeti el luxe de plorar i al mateix temps mostrar una tremenda alegria i sensació de llibertat. És aleshores, que riem i compartim l’alegria plegats.

De nou valia la pena LA CONFIANÇA que vaig dipositar en les potencialitats d’aquell coachee i també en la meva capacitat per ajudar-lo. A l’hora, és el moment de donar les gràcies a LA POR, una companya que m’ha ajudat, a estar alerta i detectar si la meva forma d’acompanyar-lo no li estava essent útil.

©Joana Frigolé

SOM O TENIM?

Publicat el 28 de Novembre 2008 a “Coaching i Recursos Humans a un clic”

L’esforç, la disciplina, el sacrifici, la prudència, l’austeritat, la paciència,… són valors que han pres un protagonisme inusitat des de fa uns mesos, tant en articles especialitzats, com en la premsa quotidiana. Alguns autors afirmen, amb un cert triomfalisme, que aquesta crisi en la que ens trobem immersos ens permetrà recuperar aquests valors del passat (des del meu punt de vista absolutament idealitzats).

Penso que hem d’evitar idealitzar la nostra història.  Sincerament agraeixo a les generacions anteriors que el seu inconformisme i les seves ànsies per avançar ens hagin portat a l’estat del benestar i a la societat de consum. Tot i els errors comesos, que haurem de reconduir si volem generar un futur millor, no podem negar que tots hem pujat al carro. Efectivament ens han fet la vida molt més còmoda i ràpida, tant a l’entorn personal i familiar, com a l’àmbit professional.

Els valors, els paradigmes i els hàbits són fruit de l’experiència i, la que tenim ara, ja no és comparable amb la de les generacions anteriors. Per tant, ja no és viable que “tornem a ser com abans”. En tot cas, sí que és un bon moment per a l’autocrítica.  Discriminem en quins aspectes concrets aquest entorn socioeconòmic ens ha acabat induint a una percepció de la realitat excessivament esbiaixada.

Sense ànsies de simplificar una realitat prou complexa, penso que aquest entorn ha facilitat que, amb massa freqüència, hàgim acabat confonent la forma (la imatge) amb el contingut, és a dir, EL QUE SOM AMB EL QUE TENIM.  Hem acabat valorant el que som en funció del que posseïm, sense aprofundir en els valors de fons que regeixen les nostres actuacions. Per tant, hem arribat a la conclusió que:

FELICITAT = TENIR COSES + NO TENIR PROBLEMES.

A banda, de les dificultats per assolir aquesta felicitat, un tema que donaria per a un altre article prou extens, en l’àmbit professional s’ha posat de manifest una sobrevaloració de: títols, experiència, status, càrrecs, prestigi o repercussió mediàtica, resultats o objectius,… Ens hem convertit en corredors d’una “carrera professional”. Però  TENIR, tot i que ajuda i és un bon indicador,  NO  implica ni garanteix SER un bon professional. Només indica que comptem amb el “prestigi d’una bona marca”.

Amb aquesta mentalitat podem caure fàcilment en el parany de mantenir el nostre focus d’atenció en aconseguir una formació brillant i una trajectòria professional impecable, sense dedicar prou atenció al desenvolupament de les competències i habilitats personals, tan necessàries per a superar les dificultats actuals i per aconseguir una implicació ferma en els valors d’empresa.

Ara, quan aquesta “felicitat sense problemes” sembla inassequible, és un bon moment per a preguntar-nos:

QUÈ FAIG I COM HO FAIG?

Hem d’aprendre a discriminar si tots els nostres èxits són fruit de les circumstàncies de l’entorn o d’una trajectòria basada en la posada en joc de les nostres competències. Quins valors i hàbits regeixen les nostres decisions, la nostra existència, independentment dels títols i càrrecs acumulats. Com actuem, com ens comportem quan no assolim els resultats esperats, com afrontem els conflictes, com gestionem les nostres emocions,…

Hem d’aprendre a substituir el  “sóc el que tinc”, per:

  • “Sóc el que sóc capaç d’aprendre i desaprendre”
  • “Sóc el que sóc capaç d’esforçar-me i de donar”
  • “Sóc el que sóc capaç de créixer com a persona”
  • “Sóc el que sóc capaç d’anticipar les conseqüències de les meves actuacions a llarg termini”
  • “Sóc el que sóc capaç de fer, mantenint-me coherent amb els meus valors i principis”

De ben segur, que aquesta crisi implicarà una revisió i canvi de paradigmes. És una bona oportunitat per a plantejar-nos nous valors més adaptats a les noves circumstàncies. És bon moment per a preguntar-nos si SOM o TENIM?

Joana Frigolé

LA CRISI ES CONVERTEIX EN OPORTUNITAT QUAN S’HA SUPERAT EL PROCÉS DE DOL

Publicat el 8 de Juny 2009 a “Coaching i Recursos Humans a un clic”

Des de que la crisi fou “declarada” com una realitat ineludible, han sorgit multitud d’articulistes, recordant-nos la part positiva de la situació. La frase de “després de la crisi s’hi amaga una gran oportunitat”, ja ha deixat de ser original. Per contra, de forma més o menys transparent, molts candidats, clients, companys i proveïdors que truquen a les nostres portes, confessen que, ara per ara, no li veuen massa la gràcia a aquest eslògan que tanta fama va assolint.

De fet, fa tot just quatre dies que encara tots érem rics, no ens quedava temps lliure per a poder deixar tranquil·la la tarja o la cartera i a la premsa els % de creixement en facturació eren els protagonistes. Per tant, no és d’estranyar, que qui més qui menys, hagi entrat en un procés de dol. I quan s’està en aquest procés, toca plantejar-se si aquest lema del positivisme, l’optimisme, la creativitat i la innovació, no serà una estratègia per a vendre fum o formarà part d’una altra bombolla. A veure si resulta que ens estem enredant uns als altres, per a poder tolerar conjuntament els sentiments d’impotència i desencís. O, més preocupant encara, a veure si en el nostre cas individual, resulta que no és aplicable.

És per això que em molesta observar en molts articles la tremenda superficialitat en la que es tracta el CÓM I DE QUINA MANERA és el PROCÉS, per a fer possible que la crisi es converteixi en una oportunitat. Trobo a faltar un detall molt important: el procés feixuc i “etern”, que cada un ha de superar, si vol fer-ho possible.

Però vet aquí, que poc a poc, cada un va fent el seu camí, i va descobrint que la crisi (ara no parlo de la crisi col·lectiva sinó de la individual), ens obliga a tots plegats a posar al garbellar, separar i resituar, les pròpies prioritats a la vida. Superat aquest espai de temps, començarem a veure la llum al final del túnel.

Es generen un joc de forces entre les circumstàncies adverses i la capacitat de tolerar la pressió, l’ansietat, la frustració i la incertesa, es posen en marxa. Però també, gradualment, es recuperen vells recursos ja disponibles (a vegades un xic aparcats en temps de bonança) i resituant-los en nous contexts. El cervell de les persones humanes està dissenyat per a poder ser capaços de construir noves alternatives creatives.

Aquest procés de trencament dels “camins neuronals caducats” permetrà que ja res torni a ser igual. Haurem generat noves “connexions neuronals” i recursos que ens hauran ajudat a desenvolupar la musculatura de l’adversitat. Per a aconseguir-ho ens caldrà desenvolupar:

Tolerància a la frustració:

Si ens entestem en negar la nova realitat i a persistir en aconseguir allò que “volíem, desitjàvem o donàvem per segur” i no som capaços de reajustar les nostres expectatives, ens sentim frustrats. La frustració prepara el nostre cos per a l’atac o la fugida immediata. Tot plegat desperta emocions i sentiments lligats a l’agressió, mal humor, incomoditat, molèstia, crispació, irritabilitat, desànim, ansietat,… Aquesta impulsivitat resta eficàcia a la nostra àrea racional i, per tant, ens generen conductes impulsives que ens van allunyant de l’objectiu més raonable.

Tolerància a la incertesa:

Les nostres emocions positives ens acompanyen quan tenim la sensació “de control de la situació”. És a dir, que tenim la percepció que coneixem la majoria de les variables implicades en un procés de decisió i podem preveure de forma bastant previsible, què passarà i cóm passarà. Però la sensació de desordre, confusió, caos, dificultat per a ponderar les conseqüències de les decisions, de què “els altres controlen les nostres vides”, … ens genera sentiment d’ansietat i busquem de forma rígida i inflexible respostes concretes, negant les variables que van en contra del punt de vista que “ens dona la raó”. L’opció escollida d’actuació, per tant, no és realista.

Les dues juntes generen un sentiment de “desastre total i caos total” i la nostra vida passar a ser dirigida per les nostres emocions.

Quan hàgim superat tot aquest procés de dol, digerit tots els inputs negatius que hem anat rebent, trencant amb totes les premisses que donàvem per suposades i evidents, és quan descobrim que no ho sabem tot i que no sempre són els altres que s’equivoquen. És quan obrim la nostra ment per a reaprendre. Aleshores serem més INTEL·LIGENTS i serem capaços de treure rendiment del potencial de la nostra àrea racional i recordar els èxits del nostre passat. Mirarem la realitat d’una altra manera i descobrirem nous punts de vista que estaven amagats darrera els nostres desitjos i emocions. Podrem planificar en base a noves alternatives i amb visió a llarg termini. Tornarem a ser protagonistes de la nostra vida i ja no serem víctimes de les circumstàncies, ni de les persones que ens envolten. Podrem donar el procés de dol per acabat. I podrem posar en marxa la nostra capacitat d’ INNOVACIÓ I CREATIVITAT.

Si no som capaços de transmetre que les OPORTUNITATS no són fàcils d’assolir, a les persones que es troben en el moment més crític d’aquest procés, en lloc de donar esperança, donarem més desànim. El missatge d’una proactivitat molt “acadèmica i miraculosa”, pot generar en el nostre receptor la impressió que és “molt ràpid i senzill”, però únicament “pels altres”. I d’aquesta forma no ens ajudem, només generem més impotència o sensació d’ineficàcia, ens els que estan immersos en l’etapa de frustració.

El procés de dol, s’ha de passar. És la forma de madurar i créixer. No hi ha pastilles miraculoses que ho arreglin en 2 minuts.I en aquesta societat tan ràpida, innovadora, sabia, talentosa, connectada amb xarxa i etc., sembla que tot s’ha de fer a corre-cuita i qui no ho aconsegueixi de forma immediata, ha perdut el “partit”.

I efectivament, d’aquí un temps, tornarem a estar acomodats en una nova situació i mirant-nos el melic, perquè vam ser tan bons superant aquestes circumstàncies que ara encara ens aclaparen. I tornarem a començar un nou cicle. 

Joana Frigolé