CONTROLES O LIDERES LA TEVA VIDA

MARIPOSAS LIBERADAS

Tenim una capacitat increïble per a complicar-nos la vida. El procés comença quan centrem els nostres esforços en intentar tenir-ho tot controlat en lloc de posar en joc el nostre poder de liderar i influir. Si volem controlar, sempre anirem darrera de les circumstàncies. Si liderem, nosaltres decidirem com volem viure allò que ens passa.

La visió de la vida com a un munt de problemes a resoldre s’amaga darrera les queixes, el victimisme, el desànim o el sentiment de culpa. Però sobretot s’amaga darrera un munt d’autojustificacions, històries i relats que ens expliquem. Relats que, si bé semblen tenir una gran coherència lògica, ens porten a viure com si estiguéssim constantment  lluitant i superant obstacles. Així és com ens activem innecessàriament les emocions de ràbia, tristesa o por.  En definitiva, massa sovint acabem “malvivint la nostra vida” perquè no sabem percebre ni utilitzar els recursos que la naturalesa ens ha regalat.

Sense voler caure en el parany d’un excés de simplicitat, m’agradaria recollir de manera senzilla i pràctica algunes de les creences recurrents que ens esclavitzen i estan relacionades amb aquests patrons vitals.  

  •  Les obligacions.

Tenim el mal hàbit d’interpretar que totes les nostres eleccions i/o situacions en les que estem les hem de fer per obligació. Convertim la nostra quotidianitat en un munt d’obligacions esgotadores: m’he d’aixecar, he d’anar a treballar, he de portar els nens a l’escola, he d’anar al gimnàs, he d’anar a comprar, he de fer un informe, he d’anar a una reunióhe de canviar de feina, he d’anar al dinar de família, ... No ens cansa el que fem, sinó el sentiment d’obligació que hi posem quan ho fem. Moltes d’aquestes situacions  són fruit d’eleccions que vam fer en el passat o simplement de decisions que vam preferir no prendre.

Ho fas perquè ho has escollit (per acció o omissió) i perquè consideres que aporta algun valor. Si no ho vols fer, no ho facis. I si has decidit fer-ho, aprèn a fluir mentre fas el que fas. Veuràs com la vida et serà més senzilla. 

  •  La híper-responsabilitat.

A vegades anem per la vida fent el 150%. És a dir, que fem el 100% que ens pertoca segons el rol o lloc que ocupem i el 50% que hauria de fer algú altre. Tendim a sobrevalorar el que aportem, perquè de fet, moltes vegades aquests 150% que fem no donen massa beneficis els receptors. Simplement no deixem espai als altres per a assumir la part que els pertoca. Quan, a la llarga, ens adonem que ens hem envoltat de persones que només fan el 50% ens acabem enfadant i fent retrets que els altres no entenen. Ens responen amb sorpresa tenint en compte que fins aleshores no havíem demanat res ni deixat espai per a què ells actuessin.

Contràriament al que podem pensar, el que activa aquesta híper-responsabilitat no són interessos altruistes ni generosos, sinó la nostra necessitat de sentir-nos imprescindibles , de sentir-nos valuosos i estimats pels altres. També, amb freqüència,  aquesta forma de funcionament ens permet assegurar que ho tenim tot controlat i tot sortirà segons els nostres plans.

Fes allò en el que tu saps que aportes més valor.  Ni més ni menys. Si fas més, estàs menysvalorant a algú altre, però sobretot t’estàs sobrevalorant i això sempre passa factura. Algun dia t’hauran d’ajudar a gestionar l’estrès i crispació que t’haurà abocat a fer molt menys del que et pertocaria. Així és com obligaràs a algú a fer un 150% per tu.

  •  La gestió del temps.

Sovint caiem en el parany de creure que gestionem i organitzem el temps, com si juguéssim amb monedes o amb fitxes que podem col·locar en un caixó. Des d’aquesta creença el nostre repte és tenir-les ben ordenades i organitzades amb l’objectiu de fer-les cabre totes (tant les que ja teníem previstes posar-hi, com totes  les imprevistes que vagin sorgint). Jo sempre dic, que vivim la vida com si estiguéssim  dintre un rellotge i perdem la perspectiva, que el temps és la VIDA. Cada minut és de gran valor, perquè mai més tornarà. Per tant, no es tracta només d’organitzar, sinó que cal definir i decidir en cada moment quina és la nostra prioritat. Per a fer-ho ens pot ser de gran utilitat preguntar-nos si estem fent allò que aporta més valor per a nosaltres i pels que ens envolten. També per tal de distanciar-nos d’aquella urgència que sembla que ens crema, imaginar quin valor tindrà d’aquí 5 anys això que estem fent o quanta energia hi dedicaríem si ens quedes molt poc de vida.

El temps és vida. Per tant, no es gestiona, simplement es viu. Aprèn a detectar quan només  vius ordenant, organitzant, planificant i intentant “atrapar” el temps (o la vida). Inverteix la teva energia en les teves prioritats i centra’t intensament en el present per a fer-les possibles.  

  •  Els defectes, els punts febles i les mancances.

Hem après a mirar-nos, observar-nos i comparar-nos des del que ens falta, el que no tenim i el que no funciona. Jo en dic a corregir-nos amb bolígraf vermell i a posar-nos una nota per a poder-nos comparar amb els altres. Així doncs, tots solem tenir clar el que no volem o el que no hem de fer… Sovint creiem que canviar-ho ens requerirà un gran esforç i sacrifici.

Aquest paradigma està destinat a generar sentiments d’inferioritat, esgotament, tristesa i resignació. Però, de fet,  intentar evitar el que no vols que passi no genera cap possibilitat de canvi, perquè el nostre cervell no sap accionar-se en negatiu. El cervell necessita que li indiquis quin futur i quines accions vols.  Així ens mantenim cecs  per a veure i valorar el talent natural que ens fa diferents i especials.

Aprèn a valorar-te amb bolígraf verd i a discriminar quines són les fortaleses que t’han permès aconseguir els teus reptes i a superar els moments difícils al llarg de la teva vida. Quan t’observis t’adonaràs que aquestes fortaleses que caracteritzen el teu talent i tants beneficis t’han reportat, són les mateixes que quan t’has passat de dosi o les has aplicat quan no tocava… les has convertit en defectes.

Si vols treure rendiment al teu talent únic i irrepetible, aprèn a posar el focus en les teves fortaleses i a definir el que vols (i no pas el que no vols). 

  •  La indecisió permanent.  

En els nostres processos d’aprenentatge ens hem anat creant històries que ens permeten interpretar, entendre, explicar i auto-justificar les nostres experiències i la nostra realitat. A vegades ens poden resultar útils per a conèixer-nos a nosaltres mateixos i per a afrontar les situacions.

Però a vegades hi ha explicacions que ens mantenen en la indecisió permanent. En primer lloc em refereixo a les històries en espiral (no faig perquè no tinc, si tingués ho faria… però com que no tinc no ho  faig… que trist que estic perquè no faig… si tingués ho faria…). Aparentment quan ho escoltem sembla una anàlisi racional “causa-efecte”, però quedem atrapats en un discurs sense sortida que pot durar tota una vida.

També hi ha les històries dels 2 camins. Vull dir que hem de prendre una decisió i creiem que hi ha un camí correcte i un incorrecte, o un de bo i un de dolent. Ens genera molta por perquè si no encertem, l’oportunitat ja haurà passat i no hi  ha tornada enrere i això pot tenir unes conseqüències “terribles” (que de fet… tampoc objectivem). Simplement tenim por a “equivocar-nos” i no sabem ben be què seria equivocar-se. I així, els camins es tornen espirals.  Encara no hem après que a la vida la majoria de les decisions no estan implicant tirar-se a un barranc, ni decidir un camí, sinó que allò que decidim només formarà part d’un procés que hem de fer per a aprendre quelcom que ens servirà per més endavant.

Si t’enrotlles amb tu mateix no faràs ni deixaràs fer.  Fes una petita acció que et permeti sortir de la indecisió i recorda que tot el que facis forma part de processos d’aprenentatge que tens pendents de fer, tant si surt com tu havies planificat, com si el resultat es totalment diferent. 

  •  L’excés de necessitats.

 Sovint fem afirmacions del tipus: si no aconsegueixo això serà un desastre, sense aquesta persona no podria viure, si em passés allò seria horrorós, si no m’accepten no podré fer res,… Confondre el que t’agradaria que fos o passés amb quelcom imprescindible per a viure a la vida, provoca molt de sofriment innecessari, perquè el teu cos interpreta que ha d’activar la reacció emocional prevista per a la lluita o la catàstrofe. Guarda les teves energies per les coses realment importants i valuoses que pots perdre de veritat a la vida. Si ho fas, veuràs que no són tantes.

Aprèn a distingir el que necessites del que t’agradaria. Si converteixes els teus desitjos en necessitats imprescindibles et generaràs sofriment innecessari. Has d’aprendre que a vegades et passen coses que t’incomoden o no t’agraden, però podràs viure igual.

© JoanaFrigolé

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>