“RETALLADA SALARIAL = XOCOLATA PER A TOTS”

Publicat el 9 de Juny 2010 a “Coaching i Recursos Humans a un clic”

Després de viure en pròpia pell el procés de “LA CRISI” durant 2 anys esgotadors, quan ja s’acosta el 2011, any en que els profetes optimistes anunciaven que ja remuntaria, evidenciem que, de fet, tot just acaba de començar. La crisi ha anat tocant la butxaca a tots els ciutadans. I amb la moguda que tenim en aquests moments amb la “retallada salarial als funcionaris”, fem un altre pas cap a no sabem on…

Davant d’aquestes circumstàncies que ens aclaparen, en les converses informals, he pogut escoltar tota mena d’opinions, de les quals sempre tinc per costum plantejar-me algun dubte:

  • L’increment de sou en base a l’IPC és un dret indiscutible per a tots els treballadors. També quan els increments de l’IPC es van allunyant dels % d’increment de productivitat efectiva?
  • El govern actual és un desastre. I tu quin creus que seria el govern idoni per a gestionar aquest caos?
  • Hem d’assegurar que qui més pagui siguin els rics. I qui són els rics? I si resulta que ens equivoquem i, de rebot, fem pagar més als que generaven llocs de treball amb aquests diners?
  • La gent que està a l’atur viu la mar de bé, gaudint d’uns diners que nosaltres els hi paguem. Ningú vol treballar? Per què no treballen molts d’ells?
  • La prejubilació abans dels 60, és una formula interessant per a donar feina als joves. Qui assumeix el cost d’aquestes jubilacions de persones productives? Quants joves se’n beneficien?
  • Tenim massa immigració. Ens han tret feina. Quina feina t’han tret a tu?
  • Els sindicats defensen els drets dels treballadors? Qui ha dit que cal estar en guerra perpètua?
  • Hi ha massa funcionaris. A on i en què?

Hi ha comentaris de tots colors. Però sempre varien en funció de qui els realitza i de quins són els propis mapes mentals en base a la seva experiència i des de les pròpies ulleres de l’autofavoritisme. En aquesta pel·lícula que ens ha tocat viure, nosaltres sempre fem el paper “del bo”. I sempre pensem que paguem “justos per pecadors” (evidentment, nosaltres som els “justos”). Per tant, totes aquestes opinions estan tenyides de tanta subjectivitat que no aporten valor si no s’aprofundeixen, s’objectiven, s’analitzen i es detallen.

Aquest és el marc en el que ens movem per a gestionar els Recursos Humans. Un marc que està més proper al segle XIX, que al segle XXI. Si bé és cert que l’Administració Laboral ha avançat moltíssim i s’ha anat enriquint i nodrint d’un ampli ventall de normatives, pactes i convenis, que han anat emmarcant els drets i obligacions entre l’organització i el/la treballador/a, des de l’àmbit de Recursos Humans, no hem estat capaços de donar el tomb al mapa mental implícit de confrontació – oposició – conflicte, que continua minant el benefici mutu i el de la societat en general.

Els anteriors clics, hem posat en evidència la necessitat de replantejar els models de gestió de RRHH, a través d’una aplicació més professionalitzada d’algunes eines clau, que a tall d’exemple, ens poden ser útils per al marc actual: 

Però encara em topo amb freqüència amb un munt de professionals de la “pública”, que em repeteixen la frase profètica: “A la pública és diferent”.

Per tant, fent cas de la profecia de què és “inútil intentar-ho”… no hem fet els deures quan era hora, sinó tot el contrari. Hem anat seguint la corrent i hem eludit la responsabilitat d’assegurar-nos que, a banda de parlar de drets i obligacions “pactades per escrit”, totes i cadascuna de les persones de les organitzacions fossin efectives. No hem sigut prou àgils per a buscar la formula per anar desgranant els milers d’ineficàcies que han anat minant la productivitat i rendibilitat dels recursos: re processos, feines duplicades, substitucions innecessàries, organitzacions horàries ineficients, lideratges poc efectius, drets adquirits mal entesos, seleccions on es valora la titulació i no el perfil competencial,…

Per tant, ara només queda mirar la compta d’explotació i valorar una única solució, ràpida, senzilla, efectiva i immediata: “xocolata per a tots = reducció salarial”. És una solució tan justa i equitativa com l’acomiadament col.lectiu o l’increment de l’IPC per a tots. D’aquesta forma amb una suma i una multiplicació tenim el tema aparentment resolt amb menys de 24 hores. Aquesta és l’avantatge de l’Administració Laboral: “són faves comptades”.

Anem tard. Sota les premisses de la por, de l’egocentrisme i “la justícia”, les alternatives de solució són mínimes. Però potser val la pena que comencem a posar fil a l’agulla per a nodrir-nos d’indicadors i quadres de comandament que vagin més enllà dels drets i deures de l’organització i del/a treballadors/a. I que, finalment, els indicadors contemplin l’eficàcia, efectivitat i resultats del servei o productes que s’ofereix.

Potser ja és hora que comencem a parlar en base al concepte D’APORTACIÓ DE VALOR de cada lloc de treball i la potenciació del COMPROMÍS, de les persones que els ocupen. Potser ja és hora que comencem a acceptar que les generalitzacions no ens ajuden a resoldre els problemes. En tots els col.lectius hi ha persones que aporten valor i persones compromeses. I, igualment, hi ha persones que actuen amb excessiu egocentrisme i en defensa dels propis interessos, darrera l’afirmació que “aquesta mesura anirà en detriment de la qualitat”. Tant li fa a quin col.lectiu ens referim (empresaris, treballadors, funcionaris, immigrants, pública, privada, sindicats, polítics, rics, pobres, homes, dones,…), sempre són persones.

I, com a persones que som, qualsevol de nosaltres, en algún moment de la pròpia trajectòria professional, de ben segur que també haurem actuat guiats per la por i l’egocentrisme. Si no fem un xic d’autocrítica, aquesta crisi no haurà servit de res i la famosa frase de “l’oportunitat després de la crisi”, ens semblarà una ironia de mal gust. Per tant, mirem què estem aportant els que ens dediquem als Recursos Humans. Valorem fins a quin punt, estem compromesos amb aquest canvi cultural en el que estem immersos, buscant i desgranant els milers de petites circumstàncies que ens permetran dividir “el problema” i generar milers de petites alternatives, eliminant costos innecessaris i millorant l’aportació de totes les actuacions.

Joana Frigolé

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>