GENERA CONVERSES CONSTRUCTIVES I POTENCIA LA TEVA HABILITAT NEGOCIADORA

Si vols millorar la teva habilitat negociadora, has de saber que les teves converses et mostren com et relaciones amb els altres.  Revisar-les t’ajudarà a millorar la quantitat i qualitat de les teves relacions i de la teva capacitat per a construir futurs profitosos tant per tu com pels altres.

Potser ets dels que fins ara has viscut confrontant i recorrent a l’enuig cada vegada que les coses no eren com tu creies que havien de ser. Potser ets dels que sempre defuig el desacord i intenta arreglar-ho amb distanciament o un somriure. Potser ets dels que no dius mai res però després et guardes el ressentiment durant temps (fins i tot anys) fins que un dia explotes. Potser ets dels que et consideres “sincer” i sempre dius les coses “clares”, però en moltes ocasions provoques l’enuig i el distanciament dels altres, perquè no saps distingir el que val la pena dir del que és preferible callar.

Sigui quin sigui el teu patró de resposta a l’hora de relacionar-te amb els altres i de gestionar els acords i els desacords, sempre estàs posant en joc dues competències bàsiques: l’empatia i l’assertivitat.

Aquestes dues competències seran les que et permetran atendre tant les necessitats dels altres (empatia) com les teves (assertivitat).

L’empatia i la capacitat d’escoltar són les que permeten situar en primer lloc les relacions i preservar-les. És la competència que permet veure a l’altre i considerar el valor que té per a nosaltres, independentment que ara no aconseguim els resultats que desitgem. Si abusem d’aquesta competència, caurem en una amabilitat i submissió excessiva. Al mateix temps, perdrem de vista els resultats i els objectius a complir se’n ressentiran.

L’assertivitat és la que vetlla per a tenir resultats i s’enfoca a generar futur i accions. Si n’abusem, imposarem i exigirem, posarem els objectius per davant de tot i acabarem malmetent la relació.

Les persones que no són prou assertives solen estar més compromeses amb “quedar bé amb tothom” , “ tenir content a tothom” o “no fer mal a ningú”, que no pas en considerar la seva visió, la seva essència, les seves prioritats, els seus valors i el sentit del que han vingut a fer a aquesta vida. Quan vius des d’aquests paradigmes et converteixes en dependent de l’aprovació dels altres i et costa distingir el desacord de la confrontació.

Per a posar en joc aquestes 2 competències necessites potenciar la teva habilitat per a re-conèixer a l’altre, demanar, oferir i acordar.

Amb aquestes accions posem el focus en el futur que volem generar. Com ens agradaria que fossin les coses quan acabem aquesta conversa i quines possibilitats volem generar per al futur.

Quan hi ha desacords, mals entesos, confrontacions, decepcions,… sempre tindran a veure en una gestió inadequada d’aquestes 3 accions, que són les que ens permeten dibuixar el futur plegats, reconduir i restaurar aquelles relacions malmeses.

DEMANAR:

Ens serveix per a fer saber a l’altre la nostra necessitat o la nostra visió de les coses. Quan demanem és perquè ens sentim dignes de ser escoltats, considerem que ens mereixem rebre quelcom,  que l’altre ens ajudi o també que val la pena generar algun canvi al nostre voltant.

OFERIR:

Oferir consisteix en proposar alguna acció-proposta a l’altre tenint en compte les seves necessitats.

Sovint tendim a demanar sense oferir res a canvi. No estic parlant d’oferir res material ni de tornar exactament el que has rebut, sinó de tenir en compte què li podem oferir a l’altre que respongui a les seves necessitats. De l’equilibri entre el que has demanat  i el que ofereixes en sorgirà un bon acord. Així doncs, totes les peticions haurien d’anar acompanyades d’alguna oferta.

ACORDAR:

Un cop ens hem demanat i ens hem ofert, arribarà l’acord. Sempre haurem d’especificar el com, quan i de quina manera, evitant deixar expectatives no verbalitzades sense concretar. Es generen molts conflictes pel fet de no haver especificat adequadament l’acord.

Si diem “sí”, comencen les accions. Si diem “no” o posem condicions, haurem de replantejar la proposta.

També haurem d’aprendre a gestionar l’incompliment. Quan diem “sí”, però després una de les parts (o les dues) no complim l’acord, haurem de fer-nos un “reclam productiu”. És a dir, tornar a revisar el que vam acordar en aquell moment en base les expectatives que teníem aleshores i la realitat del present.

Es freqüent que hàgim fet un bon acord, però després no s’hagi pogut complir i no hem estat capaços de gestionar aquest incompliment i negociar un nou acord. En lloc d’això, comencem a donar excuses, buscar segones intencions i a deduir el “perquè” no s’ha fet. Aquestes dificultats que hem convertit en “no conversables” acaben minant les relacions i allunyant-nos de la resolució del problema.

Has de tenir en compte que l’assertivitat no es tracta d’una resposta tan dicotòmica del “sí -no”.  Per a fer un acord útil i satisfactori et caldrà saber posar límits, condicions o matisos a les peticions i ofertes que et fan els altres.

Tampoc és assertivitat el posar normes, horaris i regles. Quan fem això, el que desitgem és deixar-ho tot regulat de manera que les peticions i les ofertes no siguin necessàries, perquè la norma ja marqui el que es pot fer.

Identifica quin és el teu patró a l’hora de demanar i oferir.

  • Manes – imposes. Tu sempre saps el que convé i  sempre tens raó.
  • No demanes perquè ets autosuficient.
  • Suposes i guardes expectatives que no verbalitzes. Ni demanes ni ofereixes.
  • Esperes que els altres decideixin per tu el que més et convé
  • No demanes o no t’ofereixes perquè creus que no t’ho mereixes.
  • Rondines, et queixes i et pre-ocupes
  • Tot el que demanes és urgent
  • Sedueixes i manipules
  • Supliques i mendiques
  • Demanes a l’altre que canviï.
  • Sempre estàs “en oferta” i disponible.
  • Ofereixes el que a tu t’agradaria que et donessin.

Revisa les teves peticions, ofertes i acords.

Així doncs, ja veus que en totes aquelles relacions que no tens un resultat satisfactori, et caldrà revisar com has dut a terme les peticions, ofertes i acords. Observa aquestes accions i segur que s’obriran oportunitats que fins ara no havies vist.

 

© Joana Frigolé

ETS FANTÀSTIC, ÚNIC i IRREPETIBLE!

Com cada Nadal, m’agrada regalar-te una proposta que et conecti amb  la tendresa i l’alegria:

Fes una llistregal_nadal_3a de 20 persones que d’una manera o altra, en aquests moments, formen part de la teva vida. Per a cada una d’elles pensa quina és la qualitat que creus que el fa únic, especial i irrepetible. Si no la trobes… no claudiquis. Tots en tenim alguna.

Quan tinguis la llista a punt, ja tens un munt de regals per fer. Digues a totes aquestes persones això que veus en ells. Segur que consolidarà els vincles que ja teniu. O també, et permetrà percebre a qui no t’agrada o t’incomoda d’una manera més constructiva, perquè t’adonaràs que, fins ara, només te’ls havies mirat des del que els hi faltava.

Recorda també,  que no pots veure en els altres el que tu no tens. Per tant, enhorabona, t’acabes de fer un regal impagable amb diners. Ara ja veus quines són les qualitats que ja tens o que desitges potenciar. Realment ets fantàstic, únic i irrepetible!

Bon Nadal i Feliç 2018.

Et desitjo que gaudeixis intensament de les teves 20 qualitats!!!

SI POSES MÉS FOCUS EN LES TEVES FORTALESES, LA VIDA ÉS MOLT MÉS FÀCIL.

Entrevista de Xantal Llanvina. Programa Autèntics de El Punt Avui TV i  PUNTAVUI.  Girona, 8 d’Octubre de 2017.

Quan som conscients de com vivim les nostres emocions en el dia a dia i del que està passant, el canvi real apareix

Des de l’alegria, el benestar, la il·lusió i l’entusiasme, les coses són molt més senzilles per a tu i per als que t’envolten

IMG_5296

La coach Joana Frigolé aposta per potenciar totes les fortaleses de les persones més que intentar arreglar les mancances. En un món on prima l’individualisme i l’obtenció de resultats al preu que sigui, potser cal a vegades posar el fre i adonar-nos de qui som realment i on volem anar a parar. Escoltar les nostres emocions, entendre-les i, si cal, transformar-les. Si aprenem a estar connectats amb nosaltres mateixos, diu, la vida deixarà de ser una successió d’obligacions esgotadores i aprendrem a gaudir-ne.

“La gratitud pel que has rebut és una de les fonts més valuoses de benestar.” Donar les gràcies ens fa més feliços?

Ens facilita les coses. Vivim en una societat molt exigent que se centra molt en els defectes i en el que no funciona. Dediquem moltes hores a queixar-nos i mirem poc en el que sí que funciona o el que tenim. Posant més el focus en el que funciona, en les nostres fortaleses, la vida seria molt més fàcil. S’ha de dir i sentir la paraula gràcies. Quan arribes al vespre a casa després d’un dia dur, pensa en les coses que has rebut i que han funcionat. I també agrair més les coses als altres.

És ‘coach’ i parla molt d’ emocions, creences i accions…

Vinc de recursos humans i m’he anat adonant que les organitzacions i les famílies ens fem la vida complicada. La gent no és conscient que vivim sempre amb emocions negatives, provocades per creences o maneres de pensar que en lloc de fer-nos avançar ens fan patir. M’he anat especialitzant a indagar quines són les més recurrents. Si pensem de determinada manera estem alimentant emocions concretes: tristesa, ràbia i por, sobretot, que desgasten l’energia de la gent. Des de l’alegria, el benestar, la il·lusió i l’entusiasme, les coses són més fàcils.

I per què les persones es creen emocions negatives?

Una de molt arrelada és convertir les coses més quotidianes en una obligació. Vivim en una societat molt exigent, competitiva, i de les coses més normals en fem problemes. I no ho són! Si estàs viu, la rentadora s’ha de fer malbé, l’ordinador ha de fallar i alguna negociació que comptaves que sortiria bé no ho farà. Però això no són problemes: són aprenentatges.

Diu que mirem massa al passat i aconsella mirar molt bé el present perquè ens agradi el futur.

Vivim poc en l’ara i aquí perquè estem molt encallats en històries del passat. Els processos de coaching que faig, tenen tres passos. Primer: endreçar el passat, viure les experiències passades amb gratitud i veure que ens van servir per aprendre alguna cosa. Segon: la manera com vivim el present. Sabem la teoria però hem d’aprendre a asserenar-nos i fer el que toca en el moment. I per últim hi ha la capacitat d’il·lusionar-se pel futur. Hi ha molta gent que quan el mira el que veu és poca cosa; per tant, poca cosa generaràs.

I s’ha de prendre decisions. Vostè mateixa va deixar la feina per anar a fer de ‘coach’.

Treballava en recursos humans i veia que fent bons organigrames, definint els llocs, fent selecció, es milloraven moltes coses en l’aspecte organitzatiu, però sovint les persones seguien sent infelices. Vinc d’uns anys en què es feia molta formació en habilitats directives, tècniques de venda, de parlar en públic i de treballar en equip. Semblava que si els donaves tot això, tothom funcionava millor. Però a poc a poc arribes a la conclusió que les persones, per molt que sapiguem que hi ha coses que hem de fer diferents, no les fem si no hi ha un canvi des de dins. Fins que no es modifiquin les emocions de les persones, el voltant no canvia.

Hi ha moltes persones que pensen que el ‘coaching’ no serveix de res.

Quan les persones venen a fer coaching és perquè estan en un moment crític. Alguna cosa se’ls ha trencat o ha deixat de funcionar. A la feina, o on sigui. Mentre en la teva vida quotidiana vas funcionant i estàs bé, potser no necessites un coach perquè el coaching requereix un esforç. És un canvi intern que repercuteix en tots els àmbits. T’obre ulls per mirar en moltes direccions: d’on vens, què vols i si el que estàs fent ho voldries fer d’una altra manera. El coaching el que fa és ampliar les possibilitats de com podries viure la vida.

Em pot donar algun exemple de com el ‘coaching’ pot canviar una persona?

Potser un de típic seria el d’un directiu que ve desbordat, angoixat. Té l’èxit que buscava però no és feliç i nota que la família ha pagat un preu per tot això, i no estan bé. Llavors venen a fer un aprenentatge de com és que han arribat fins aquí, i fins a quin punt per arribar a ser el primer, han pagat un preu molt elevat en el pla personal. Sovint les persones que tenen èxit són molt exigents amb elles mateixes i no es deixen espai per fer res malament. Quan tens una edat, penses que potser no cal estar sempre més així i que voldries viure amb més calma, serenitat, amor i tendresa. Llavors comencen a viure la feina d’una manera diferent, a gaudir més de les relacions, a delegar millor, a no voler tenir el protagonisme només ells, a donar espai als altres perquè passin, etcètera.

Treballa potenciant les fortaleses, oi?

Aquesta és la idea: confiar en la persona i que ella es fixi més en tot el que ha fet bé. Qualsevol defecte que et vegis parla d’una virtut que tens. El que passa és que quan no saps dosificar les teves fortaleses, i les fas servir en excés, et pot perjudicar. Moltes coses que tu, o els altres, veuen com un defecte, són virtuts que tens però que has d’aprendre a fer servir. I és millor que no pas passar-nos la vida arreglant defectes.

Com descobrir talents?

Buscant moments en què has fet coses i t’has sentit molt satisfet i confiat en tu mateix. Moments en què gaudeixes i flueixes fent alguna cosa. Fluir és una emoció de present. És diferent de la tranquil·litat. És deixar sortir tot el que tens a dins. Moltes vegades hem estat educats per arribar lluny o per tenir feines amb futur i potser això ha fet que perdem el focus de quin és el nostre veritable talent.

Quina és la mancança més comuna? La manca d’autoestima?

La manca de confiança, per mi, és por. Només tenim cinc emocions: l’alegria, l’amor, la tristesa, la ràbia i la por. I l’autoestima o la poca confiança en un mateix, és por de no ser capaç, de no poder, de no arribar. La por és una emoció que viu en el futur i quan jo no confio sortir-me’n d’on estic ara és quan tinc poca autoestima. En general, quan la gent va a fer coaching, ho fa amb poca confiança per poder-se’n sortir amb els recursos que té ara.

Diu que no hem de separar l’àmbit personal del professional. Per què?

Quan tenim problemes, per exemple, per treballar en equip, o no saber dir que no, o de gestió del temps… ens passa a la feina i a casa. I moltes vegades és la mateixa competència, la mateixa dimensió, canviant coses en un lloc, serveixen per a l’altre. Quan ho treballes en global el canvi és brutal perquè millores tant a casa com a la feina. Tothom està content en tots els entorns.

Fa ‘coaching’ a empreses. Quin és el problema més greu entre directius i treballadors?

Els desacords. Generalment hi ha una menysvaloració: els directius solen creure que els equips no treballen prou i estan desmotivats, i els equips pensen que els caps no els marquen prou les funcions i el que haurien de fer. Hi ha poca conversa constructiva. En general, tant en la vida privada com en les organitzacions, hi ha poca capacitat per anar i demanar el que creus que és legítim. La gent ens queixem molt però fora de context i no sabem anar a les persones a demanar o oferir el que podríem.

També parla de millorar l’estat d’ànim. Com es pot fer?

Les organitzacions no s’adonen que si tu cada dia, o molt sovint, estàs trist, o t’enfades, o tens por, el teu estat d’ànim és el de l’emoció que tens més sovint. I a les organitzacions també passa. Hi ha empreses en què sempre es posa el focus en el que no funciona, hi ha crispació, gent amb qui hi ha mal rotllo… i tot això canvia l’estat d’ànim. Quan som conscients que la forma com vivim les nostres emocions en el dia a dia influeix en el que està passant, el canvi apareix.

Està preparant un llibre per Sant Jordi. Què hi destacarà?

Hi recullo el procés habitual de coaching i explico com treballo els conflictes de passat, com els endrecem i alliberem emocions que no serveixen. Parlo del mindfulness, present, tècniques de relaxació i també tot el tema de visió, mirar el futur i per últim, accions i com podem canviar.

REGALA GRATITUD

He estat pensant molts dies quin seria el regal idoni per aquest Nadal. Com sempre sol passar, les coses més senzilles són les més boniques. I he optat per regalar-te un joc que et connectarà amb la teva tendresa, alegria, orgull  i satisfacció.

dsc_6494

Et proposo que escullis a 5 persones per a jugar aquest joc. Han de ser persones que consideris que han fet quelcom valuós i útil per a tu, al llarg de la teva vida. Poden ser coses molt senzilles i, fins i tot, aparentment insignificants,  com un gest, una mirada, unes paraules, un detall, una resposta, … o decisions i accions molt més visibles i que han implicat grans canvis a la teva vida.

Genera un moment i unes circumstàncies per a poder-li dir. No t’amaguis darrera “el dia que vingui bé ja ho faré…”

Deixa-li clar què és el que va fer, com ho vas interpretar tú, i que va significar per a tu allò. No ho deixis amb un gràcies que respongui més a la cortesia que a l’amor.

Observa què et passa a tu i al teu cor a mesura que vas fent tot el procés. T’adonaràs que el que semblava un regal per als altres, ha estat un reconeixement que t’has fet a tu. Perquè has portat de nou al teu present i al teu cor tot el que has rebut dels altres  i això et fa sentir ric i ditxós.

La gratitud pel que has rebut és una de les fonts més valuoses de benestar i equilibri que et pots regalar i que pots regalar als altres.

Que tinguis un Nadal i proper any ple de gratitud!

©Joana Frigolé

CONTROLES O LIDERES LA TEVA VIDA

MARIPOSAS LIBERADAS

Tenim una capacitat increïble per a complicar-nos la vida. El procés comença quan centrem els nostres esforços en intentar tenir-ho tot controlat en lloc de posar en joc el nostre poder de liderar i influir. Si volem controlar, sempre anirem darrera de les circumstàncies. Si liderem, nosaltres decidirem com volem viure allò que ens passa.

La visió de la vida com a un munt de problemes a resoldre s’amaga darrera les queixes, el victimisme, el desànim o el sentiment de culpa. Però sobretot s’amaga darrera un munt d’autojustificacions, històries i relats que ens expliquem. Relats que, si bé semblen tenir una gran coherència lògica, ens porten a viure com si estiguéssim constantment  lluitant i superant obstacles. Així és com ens activem innecessàriament les emocions de ràbia, tristesa o por.  En definitiva, massa sovint acabem “malvivint la nostra vida” perquè no sabem percebre ni utilitzar els recursos que la naturalesa ens ha regalat.

Sense voler caure en el parany d’un excés de simplicitat, m’agradaria recollir de manera senzilla i pràctica algunes de les creences recurrents que ens esclavitzen i estan relacionades amb aquests patrons vitals.  

  •  Les obligacions.

Tenim el mal hàbit d’interpretar que totes les nostres eleccions i/o situacions en les que estem les hem de fer per obligació. Convertim la nostra quotidianitat en un munt d’obligacions esgotadores: m’he d’aixecar, he d’anar a treballar, he de portar els nens a l’escola, he d’anar al gimnàs, he d’anar a comprar, he de fer un informe, he d’anar a una reunióhe de canviar de feina, he d’anar al dinar de família, ... No ens cansa el que fem, sinó el sentiment d’obligació que hi posem quan ho fem. Moltes d’aquestes situacions  són fruit d’eleccions que vam fer en el passat o simplement de decisions que vam preferir no prendre.

Ho fas perquè ho has escollit (per acció o omissió) i perquè consideres que aporta algun valor. Si no ho vols fer, no ho facis. I si has decidit fer-ho, aprèn a fluir mentre fas el que fas. Veuràs com la vida et serà més senzilla. 

  •  La híper-responsabilitat.

A vegades anem per la vida fent el 150%. És a dir, que fem el 100% que ens pertoca segons el rol o lloc que ocupem i el 50% que hauria de fer algú altre. Tendim a sobrevalorar el que aportem, perquè de fet, moltes vegades aquests 150% que fem no donen massa beneficis els receptors. Simplement no deixem espai als altres per a assumir la part que els pertoca. Quan, a la llarga, ens adonem que ens hem envoltat de persones que només fan el 50% ens acabem enfadant i fent retrets que els altres no entenen. Ens responen amb sorpresa tenint en compte que fins aleshores no havíem demanat res ni deixat espai per a què ells actuessin.

Contràriament al que podem pensar, el que activa aquesta híper-responsabilitat no són interessos altruistes ni generosos, sinó la nostra necessitat de sentir-nos imprescindibles , de sentir-nos valuosos i estimats pels altres. També, amb freqüència,  aquesta forma de funcionament ens permet assegurar que ho tenim tot controlat i tot sortirà segons els nostres plans.

Fes allò en el que tu saps que aportes més valor.  Ni més ni menys. Si fas més, estàs menysvalorant a algú altre, però sobretot t’estàs sobrevalorant i això sempre passa factura. Algun dia t’hauran d’ajudar a gestionar l’estrès i crispació que t’haurà abocat a fer molt menys del que et pertocaria. Així és com obligaràs a algú a fer un 150% per tu.

  •  La gestió del temps.

Sovint caiem en el parany de creure que gestionem i organitzem el temps, com si juguéssim amb monedes o amb fitxes que podem col·locar en un caixó. Des d’aquesta creença el nostre repte és tenir-les ben ordenades i organitzades amb l’objectiu de fer-les cabre totes (tant les que ja teníem previstes posar-hi, com totes  les imprevistes que vagin sorgint). Jo sempre dic, que vivim la vida com si estiguéssim  dintre un rellotge i perdem la perspectiva, que el temps és la VIDA. Cada minut és de gran valor, perquè mai més tornarà. Per tant, no es tracta només d’organitzar, sinó que cal definir i decidir en cada moment quina és la nostra prioritat. Per a fer-ho ens pot ser de gran utilitat preguntar-nos si estem fent allò que aporta més valor per a nosaltres i pels que ens envolten. També per tal de distanciar-nos d’aquella urgència que sembla que ens crema, imaginar quin valor tindrà d’aquí 5 anys això que estem fent o quanta energia hi dedicaríem si ens quedes molt poc de vida.

El temps és vida. Per tant, no es gestiona, simplement es viu. Aprèn a detectar quan només  vius ordenant, organitzant, planificant i intentant “atrapar” el temps (o la vida). Inverteix la teva energia en les teves prioritats i centra’t intensament en el present per a fer-les possibles.  

  •  Els defectes, els punts febles i les mancances.

Hem après a mirar-nos, observar-nos i comparar-nos des del que ens falta, el que no tenim i el que no funciona. Jo en dic a corregir-nos amb bolígraf vermell i a posar-nos una nota per a poder-nos comparar amb els altres. Així doncs, tots solem tenir clar el que no volem o el que no hem de fer… Sovint creiem que canviar-ho ens requerirà un gran esforç i sacrifici.

Aquest paradigma està destinat a generar sentiments d’inferioritat, esgotament, tristesa i resignació. Però, de fet,  intentar evitar el que no vols que passi no genera cap possibilitat de canvi, perquè el nostre cervell no sap accionar-se en negatiu. El cervell necessita que li indiquis quin futur i quines accions vols.  Així ens mantenim cecs  per a veure i valorar el talent natural que ens fa diferents i especials.

Aprèn a valorar-te amb bolígraf verd i a discriminar quines són les fortaleses que t’han permès aconseguir els teus reptes i a superar els moments difícils al llarg de la teva vida. Quan t’observis t’adonaràs que aquestes fortaleses que caracteritzen el teu talent i tants beneficis t’han reportat, són les mateixes que quan t’has passat de dosi o les has aplicat quan no tocava… les has convertit en defectes.

Si vols treure rendiment al teu talent únic i irrepetible, aprèn a posar el focus en les teves fortaleses i a definir el que vols (i no pas el que no vols). 

  •  La indecisió permanent.  

En els nostres processos d’aprenentatge ens hem anat creant històries que ens permeten interpretar, entendre, explicar i auto-justificar les nostres experiències i la nostra realitat. A vegades ens poden resultar útils per a conèixer-nos a nosaltres mateixos i per a afrontar les situacions.

Però a vegades hi ha explicacions que ens mantenen en la indecisió permanent. En primer lloc em refereixo a les històries en espiral (no faig perquè no tinc, si tingués ho faria… però com que no tinc no ho  faig… que trist que estic perquè no faig… si tingués ho faria…). Aparentment quan ho escoltem sembla una anàlisi racional “causa-efecte”, però quedem atrapats en un discurs sense sortida que pot durar tota una vida.

També hi ha les històries dels 2 camins. Vull dir que hem de prendre una decisió i creiem que hi ha un camí correcte i un incorrecte, o un de bo i un de dolent. Ens genera molta por perquè si no encertem, l’oportunitat ja haurà passat i no hi  ha tornada enrere i això pot tenir unes conseqüències “terribles” (que de fet… tampoc objectivem). Simplement tenim por a “equivocar-nos” i no sabem ben be què seria equivocar-se. I així, els camins es tornen espirals.  Encara no hem après que a la vida la majoria de les decisions no estan implicant tirar-se a un barranc, ni decidir un camí, sinó que allò que decidim només formarà part d’un procés que hem de fer per a aprendre quelcom que ens servirà per més endavant.

Si t’enrotlles amb tu mateix no faràs ni deixaràs fer.  Fes una petita acció que et permeti sortir de la indecisió i recorda que tot el que facis forma part de processos d’aprenentatge que tens pendents de fer, tant si surt com tu havies planificat, com si el resultat es totalment diferent. 

  •  L’excés de necessitats.

 Sovint fem afirmacions del tipus: si no aconsegueixo això serà un desastre, sense aquesta persona no podria viure, si em passés allò seria horrorós, si no m’accepten no podré fer res,… Confondre el que t’agradaria que fos o passés amb quelcom imprescindible per a viure a la vida, provoca molt de sofriment innecessari, perquè el teu cos interpreta que ha d’activar la reacció emocional prevista per a la lluita o la catàstrofe. Guarda les teves energies per les coses realment importants i valuoses que pots perdre de veritat a la vida. Si ho fas, veuràs que no són tantes.

Aprèn a distingir el que necessites del que t’agradaria. Si converteixes els teus desitjos en necessitats imprescindibles et generaràs sofriment innecessari. Has d’aprendre que a vegades et passen coses que t’incomoden o no t’agraden, però podràs viure igual.

© JoanaFrigolé

FELIÇ 2016: ESTIMA’T i VALORA’T

AMOR_NADAL_defESTIMAR és l’ART DE VALORAR el que DONES I REPS de la vida, les circumstàncies i les persones que t’envolten. És la capacitat de valorar tot el que ets, fas, tens i generes. Això et permet donar als altres allò que necessiten (ni més ni menys). Al mateix temps, deixes espai per a rebre dels altres, per tal que puguin sentir allò que tu sents quan dones.

De les 5 emocions que la naturalesa ens ha regalat (amor, alegria, tristesa, ràbia i por) la que considero que més ens ajuda a sentir-nos feliços és l’Amor.

Es per això, que quan no et sentis satisfet amb les teves relacions amb els altres ni en com et relaciones amb tu mateix et pot resultar útil revisar el teu patró d’estimar i d’estimar-te.  Hi ha formes socialment acceptades d’estimar que són molt tòxiques per a tu i pels que t’envolten, perquè encara que se’n diguin estimar, hi ha molt poc amor. Al contrari,  les emocions que realment s’utilitzen són la tristesa, la ràbia i/o la por. Emocions que se t’activen quan tu trenques l’equilibri entre el que DONES i el que el que et dones permís per a REBRE.

Curiosament, la incapacitat per rebre és un dels indicadors que més utilitzo en els processos de coaching per a detectar la incapacitat per a estimar, estimar-te i generar felicitat de la teva vida:

  • ET SACRIFIQUES
    • No et valores. Creus que estimar és donar o fer quelcom que vius com una renuncia, una pèrdua, un gran esforç o una obligació.
    • La vida et cansa i t’esgota i no gaudeixes de la quotidianitat. Les persones a les que dones s’acaben sentint culpables del teu esforç aparentment desmesurat per a ells.
  •  ET PREOCUPES
    • No valores allò positiu. Creus que estimar és demostrar que estàs preveient tot allò que pot anar malament i et converteixes en el vigilant controlador i salvador de les desgracies.
    • Et resulta molt difícil gaudir i celebrar allò que el present t’ha regalat. Generes pors innecessàries i bloquejos al teu voltant. Els altres evitaran comentar-te tant les bones com les males noticies per a evitar preocupar-te a tu o que corrin el perill de que els facis perdre la il·lusió i la confiança. 
  • CUIDES O PROTEGEIXES
    • Infravalores a l’altre.  Estimes cuidant i ocupant tot l’espai invalidant als altres per a què assumeixin les seves pròpies responsabilitats, en la part que sí podrien fer forma autònoma.
    • Acabes esgotat d’estar pendent de tothom i se’t multipliquen de forma exponencial les persones que tenen necessitat de ser cuidades i protegides
  •  ADMIRES
    • Sobrevalores a l’altre. Només perceps les virtuts i no deixes espai per a que l’altre es mostri amb  autenticitat i puguis estimar també l’altre cara no tan bonica que sempre té qualsevol fortalesa.
    • Acabes decebut quan t’adones que “no era com et pensaves”. 
  • ESTÀS DISPONIBLE
    • No et valores. Estàs sempre disponible a les peticions, demandes, insinuacions o, fins i tot, suposades necessitats dels altres. No et dones permís per a ocupar-te de tu i les teves necessitats.
    • Acabes cansat, esgotat i decebut quan els altres no fan el mateix per tu, en les comptades ocasions en què demanes. 
  • NO T’HO MEREIXES
    • No et valores. Tens tendència a creure que tu no mereixes gaudir de determinades avantatges o situacions. I vius el fet de rebre com capricis.
    • Acabes regalant, perdent o donant als altres allò que tu t’havies guanyat.

Et desitjo un 2016 ple de persones valuoses a les que puguis estimar i et facin sentir estimat.

  ©JoanaFrigolé

QUIN ESTAT D’ÀNIM TENEN ELS EQUIPS EXTRA-ORDINARIS?

treball equip_1

Moltes vegades, els equips neixen i es posen en marxa quan els seus membres comencen participant a través de les opinions. És a dir, “parlar per parlar” però sense cap mena de compromís d’acció.

El primer pas per a convertir-se en un equip implicarà la seva capacitat per a passar del caos d’opinions inicials a definir un repte que els connecti a través d’accions, fets i realitats pràctiques. En cap cas considerarem que és un equip quan els participants arriben a la conclusió que “algú que no està present… hauria de fer alguna cosa…”. D’això jo no en dic treball en equip, sinó encolomar el mort.

Sabrem que estem en línia de treballar en equip, quan tots perceben que les accions a realitzar no seran fàcils, però les viuen com a factibles si són capaços d’aconseguir que tothom hi posi de la seva part.

Així és com tots es posen en acció per a organitzar l’espai, els recursos i les persones en aquest objectiu comú.  Tots els participants seran considerats importants i trauran un gran rendiment de les diferències, particularitats i discrepàncies.

El que realment els acabarà convertint en equips extra-ordinaris i diferenciant-los, seran les emocions que utilitzaran i posaran en joc mentre treballen per a assolir aquest objectiu:

Visió compartida, il·lusió, entusiasme, optimisme, confiança mútua, proactivitat, orgull i sentiment de pertinença. Aquestes emocions els hi donaran energia, vitalitat i capacitat per a posar-se en marxa i per superar totes les dificultats i frustracions que es generaran durant el procés i, per descomptat, els permetrà mantenir-se ferms fins al final.

Si l’equip entra i es contagia de desànim, tristesa, ràbia, enveja, por, … totes les seves fortaleses i capacitats quedaran apagades i afogades en un mar de queixes, retrets i laments que implicaran el malbaratament de la seva energia i faran que l’organització o grup entri en un estat d’ànim malaltís, depressiu i ansiós que s’entreté en opinar sobre el que els altres o el món havia d’haver fet o hauria de fer per a ells. 

  • Ets membre d’algun equip extra-ordinari?
  • Quines emocions estàs permetent que et contagiïn?
  • Quines emocions estàs aportant tu als equips en els que treballes i vius?
  • Quines emocions i què podries aportar tu, que ara no aportes?

©Joana Frigolé